Era l'any 1959 quan sentia cada dia, a la ràdio, el resum que feia Matias Prats de l'etapa de la Volta a França. Aquell any la va guanyar Federico Martín Bahamontes, al qual, a partir de llavors, vàrem anomenar l'«Àguila de Toledo». Record el gust que passava imaginant-me l'ascensió a un port de primera categoria -aleshores no hi havia l'anomenada categoria especial- tot enrevoltat de niguls i com «l'Àguila» deixava extenuats els seus contrincants i ell, sense gaire esforç, coronava el cim per dirigir-se a tomba oberta -aquell any el de Toledo no esperava a ningú com havia fet anys anteriors- fins a la meta de Pau, per posar un exemple. Eren unes vetllades magnífiques, on vaig descobrir la grandesa del ciclisme, però també probablement el que era la literatura èpica. Jo ja havia llegit, almenys parcialment, a classe el Cantar del Mio Cid. Havia comentat allò de «Sangre, sudor y lágrima, el Cid cabalga» i la veritat és que no m'havia posat pell de gallina. No, no en vulgueu veure cap retret en contra de la llengua castellana. És veritat que no havia llegit, ni els Llibres del Fets, ni el Tirant ni res en llengua catalana a no ser alguna rondalla o alguna poesia de Maria Antònia Salva. Però si els hagués llegit tampoc hauria canviat d'opinió. La literatura que ens oferia Matias Prats era més excitant i despertava més voluntat d'emulació que la de l'autor del Cantar del Mio Cid, de la Chanson de Roland o que Joanot Martorell. Molts d'anys em vaig creure ser Bahamontes, quan pujava a una bicicleta.
Vengueren anys on vaig aprendre a degustar, la major part de les vegades mitjançant una foto, l'elegància incomparable de Jacques Anquetil, Roger Rivière o de Luis Ocaña, que semblava més nat a Saint Germain des Prés que no a Conca. A l'elegància la succeí la intel·ligència: vaig haver de creure'm, allò de la tàctica, l'estratègia, l'experiència d'Indurain, per exemple. Ho vaig fer, però no sense esforç. La cara d'Indurain no era la d'un estrateg, però no sempre la cara és reflex de l'ànima. És indubtable que amb el pas dels anys jo m'havia tornat un poc més escèptic i menys imaginatiu, però és també veritat que la literatura ciclista no havia trobat un bon substitut a Matias Prats.
Ara hem entrat en una altra etapa del ciclisme on els protagonistes ja no són ni el corredor, ni l'escola de colcar, ni el director expert en tàctiques. Ara el protagonista és el metge. Ara les paraules més emprades ja no són el coratge, ni l'estil, ni l'estratègia. Ara quan es parla de ciclisme es parla d'eritropoietina, hematòcrit, viscositat sanguínia, autotransfusió, pressió atmosfèrica etc., etc. La premsa d'avui, dia 23, en ve plena d'aquestes paraules en comentar l'empresonament de Manolo Saiz. Els comentaristes de ciclisme hauran de saber a partir d'ara molta ciència positiva, que indicarà quines substàncies químiques o biològiques estan o no permeses. Però al meu parer no només farà falta saber de química, física i biologia, sinó també una mica de filosofia o més clarament de filosofia de la ciència. Per exemple serà interessant conèixer per què està permès al ciclista que vol augmentar els seus hematòcrits pujar a una muntanya i, en canvi, prohibit estar dins una cambra hipobàrica si, com sabem, les condicions físiques, químiques i biològiques són les mateixes. Sí, sí: exactament les mateixes. Atès el que avui en dia sabem, no cal ni dir-ho.
