Dues o tres generacions de ciutadans occidentals recordaran encara l'èxit editorial (en la prehistòria dels best-sellers) i les estones de plàcida lectura deJoan Salvador Gavina, de Richard Bach, i molts el conservaran a casa seva, ben segur, i el podran rellegir, amb l'inevitable enrojolament. Com és possible que aquell llibre ridícul ens captivés, es demanaran, i com és possible que les aventures i desventures de la gavina mentalment totpoderosa s'hagin fet perennes en la nostra memòria. Desenganys a part, d'aquests que són presents a totes les biografies, aquella poètica marítimo-mental tampoc no va fer més mal que la literatura pretensiosa i estreta deSelecciones del Reader's Digest, per exemple (existeix encara?), ja saben, la lectura favorita (i l'única, probablement) de Ronald Reagan. La referència a Reagan no és debades, perquè abans d'un quinquenni eJoan Salvador Gavina havia esdevingut referència del credo neoconservador de Thatcher i Reagan: si una gavina podia elevar la seva consciència (minvada i primitiva, com totes les gavines) i viatjar sense pors per l'univers món i travessar oceans i parets de roca amb la mateixa lleugeresa, ¿com era possible que els individus poguéssim veure'ns limitats, o condicionats, pels factors econòmics, o socials? Res, endavant, ... La supergavina acabaria aviat amb la bubota marxista, com si res.
Aquesta és una part de la història, i donà lloc a altres designis inescrutables, però reals. Una de les continuacions va ser la publicació, el 1976, d'un llibret sensacionalista i parafísic (o patafísic, com s'estimava més Cortázar) que es titulava Mind Reach (L'abast de la ment), que hagués tingut una vida breu i inconeguda de no ser perquè incloïa un pròleg entusiasta de Richard Bach (alguna cosa hi tingué a veure que Mind Reach fos editat per una antiga editora de Macmillan, que havia publicat ebest-seller de la gavina). Aquesta obra era una mena de continuació teòrica que pretenia explicar «científicament» els poders de la ment a partir de l'exemple de Joan Salvador Gavina, que no era tan sols una metàfora de la bondat animal o de la legitimitat de les aspiracions humanes sinó un exemple més, dels molts, del que pot assolir la ment amb un mínim entrenament de la convicció... en les pròpies capacitats. Els autors de Mind Reach, Harold Puthoff i Russell Targ, havien tudat una bona quantitat de dòlars mirant de comprovar la validesa de la percepció extrasensorial i els poders paranormals d'Uri Geller, i començaren a rebre generoses subvencions de... Richard Bach, que segurament procedien del seu èxit editorial. La gavina totpoderosa que superava totes les limitacions (que ja són moltes, en el cas humà, i més si ets una gavina) contribuí així a divulgar la pseudociència, sempre deshonesta i enganyosa. Vés per on. I n'hi ha més. Puthoff i Targ van continuar una estrambòtica carrera desplegant experiments sobre la visió remota (entre altres coses comprovaven la capacitat d'encertar la descripció d'escenaris naturals a distintes zones de Costa Rica... per subjectes que es trobaven a Califòrnia), sobre la interacció mental entre persones que veien Júpiter simultàniament (ja que estudies la visió remota, sigues ambiciós, degueren pensar), i sobre telepatia (un clàssic), la precognició i la influència psicocinètica. Part de la seva trajectòria es troba recollida en The Search for Superman (A la recerca de Superman, de John Wilhelm, on s'explica, entre altres divertiments, el també generós finançament de l'astronauta Edgar Mitchell). Com en totes les històries d'aquesta mena, no trigaren a aparèixer espies que miraven d'aprofitar aquests pretesos descobriments, sionistes que hi veieren la solució de les amenaces que patien i, com una de les cireres de la història, la col·laboració dels devots de la cienciologia, que encalçaven (i encalcen) la creació d'una ciència alternativa sobre la qual edificar llur delirant religió. No cal dir que de tots aquests treballs només ha quedat el ridícul ingent i un bon grapat de factures pagades inútilment. (I l'encert de Martin Gardner quan jugà amb el joc de paraules que encunyà en relatar aquests disbarats, perquè supergul significa tant supergavina com supercrèdul). Potser tot això tingui alguna cosa a veure amb el desprestigi de la ciència, perquè tot aquest maremàgnum pot ser recordat ara que la Comissió Europea i les institucions que avaluen les condicions dels investigadors han alertat, com fan periòdicament, sobre el descrèdit social dels científics (amb l'excepció dels Nobel, i no sempre), sobre les creixents dificultats que tenen els investigadors i sobre l'escàs nombre d'estudiants que es decanten per la investigació. Sempre optimistes, hem de creure que realment la ment humana és tan poderosa que sobreviurà sense traumes a fets com aquests, tot i que seria més fàcil trobar els també optimistes que són partidaris d'imitar el cervell de les gavines.
