nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 13°
16°

Record de Montenegro

Ara que Montenegro és el país de moda, us contaré que el meu pas per l'estat que està naixent als Balcans va ser més aviat traumàtic. Vaig passar per Montenegro de manera fugaç, una vegada en trajecte de Bòsnia a Kosovo, i una altra vegada, quatre o cinc dies després, en trajecte de Kosovo a Bòsnia. Acompanyava el meu bon amic Rodrigo, veterà de la solidaritat amb els Balcans, que feia una visita a distints projectes de reconstrucció, tant a Bòsnia com a Kosovo.

El camí de tornada va ser l'accidentat. Vàrem fer nit en una ciutat fantasmal, plantada dècades abans enmig del no-res per allotjar els treballadors d'un gran embassament amb central hidroelèctrica. L'hotel era la pura imatge de l'enfonsament de la curiosa versió del socialisme real del dictador Tito. A l'endemà, circulàvem per una espectacular carretera de muntanya. Vàrem aturar el cotxe per fer una fotografia d'un pont que penjava sobre un barranc. En Rodrigo és enginyer de camins i li agraden els ponts: cadascú té les seves brusques. De cop, un altre vehicle es va aturar al nostre costat. Un home amb cara de pocs amics ens va mostrar una placa i ens va exigir, amb gestualitat inequívoca, la càmera de fotos. Posau l'expressió d'un guàrdia civil de l'Espanya dels anys 50 a un personatge d'una pel·lícula de Kusturica, i tendreu un retrat de l'individu. La placa estava amb caràcters ciríl·lics, i mostrava ampul·losos escuts balcànics. Podria haver estat la cartilla de l'assegurança, o l'abonament anual de l'Estrella Roja de Belgrad, però la situació no convidava a exigir una traducció. No vàrem dubtar ni un segon del que convenia fer: els territoris on la guerra encara fumeja van tan carregats d'armes com de mala bava... Vàrem fer entrega de la càmera, i el bon home va treure el rodet i el va llençar al riu que bramava al fons del barranc.

Era l'any 2001, només feia dos anys dels bombardeigs de l'OTAN sobre Belgrad. Hi havia una especial sensibilitat, pel que es veia, per la qüestió dels ponts, i hi havia, entre els seguidors de personatges com Milosevic i Karadzic, una dosi considerable de ressentiment contra els «occidentals», en especial contra els nord-americans i contra els compatriotes de Javier Solana, més famós per aquells temps als Balcans del que ho ha estat mai entre nosaltres.

El pitjor del cas és que era el mateix rodet que el dia anterior havíem salvat, amb l'ajut d'uns soldats francesos de la KFOR, d'un escamot de chetniks de Mitrovica, la ciutat de Kosovo xapada entre la comunitat sèrbia i l'albano-kosovar. Era un grup d'homes que no semblaven tenir altra ocupació que vigilar la línia divisòria de la ciutat, i que estaven colèrics perquè ens havien vist retratar un quiosc ple d'agressives postals i insígnies de to notablement feixista. Vàrem salvar el rodet jurant que hi teníem unes estimades instantànies d'un monestir ortodox que els serbis de Kosovo veneren. Aquesta és, però, una altra batalleta que tocarà contar quan arribi el referèndum de Kosovo (que també arribarà).

Avui, l'home que va llençar el nostre rodet (sense cap mena de dubtes, un pro-serbi enfurismat) no deu estar gaire content. És l'hora de la meva venjança: més se'n mereix.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.