Jo conduïa i vaig engegar la ràdio. El locutor de la unitat mòbil no podia ni volia dissimular l'excitació. Exclamava. «Ja som campions!» I li responia una massa anònima: «Ja, ja, ja... ja ho som!» A continuació, demanava a una de les persones anònimes: «Què sent, ara mateix, vostè, que va ésser a París?» I responia aquesta: «Que ja som campions!». I el locutor: «Ja, ja, ja... ja ho som!» I la massa anònima: «Ja, ja, ja... ja ho som!» Com a rerefons d'aquest diàleg, el Cant del Barça corejat per milers de persones. «Blaugrana al vent...!». Acabava la cançó i, de sobte, un so de trompeta tornava a encendre les gargamelles. «Un crit valent...!». El locutor dels estudis centrals no acabava la corda: «Tot Catalunya és al carrer per a festejar la Copa amb els campions. El tràiler s'adreçarà al Camp Nou, on els jugadors, el cos tècnic i la directiva, presidida pel seu president, Joan Laporta, berenaran!». L'interromp el locutor de la unitat mòbil: «Atenció, acaben de pujar unes pizzes al tràiler!». Locutor dels estudis centrals: «Pizzes dius..? Assegura't que són pizzes!». Locutor de la unitat mòbil: «Sí, sí, pizzes, ja ho crec!». Perdem la seva veu. Canta el cor: «Tot el camp/ és un clam...!». Recuperem la veu del locutor: «Els seguidors embogeixen. Ronaldinho toca els timbals, i Deco i Eto'o ballen al ritme de Carlinhos Brown!». Un vell, s'atansa al micro: «Yo ya he visto algo así. Por aquí pasearon a Durruti a su vuelta de Madrid». Locutor: «Mort?». Vell: «Aún así, con un par de cojones». Locutor dels estudis centrals: «Anem a publicitat!». De publicitat res: el Cant del Barça. I una informació institucional: el tràiler dels futbolistes va precedit per tres policies a cavall, cadascun dels quals porta una bandera: la catalana, la de la ciutat i l'espanyola, en el més pur estil de la Catalunya de Zapatero. Locutor de la unitat mòbil demanant pas: «Atenció, atenció...! Motta s'ha servit un tall de pizza i l'afició embogeix!». Locutor dels estudis centrals: «Qui més en menja?». Locutor de la unitat mòbil: «Belletti en menja! I n'ofereix una mossegada a Oleguer». Locutor dels estudis centrals: «Aquesta informació és força interessant. Digues, en menja Oleguer Presas?». Locutor de la unitat mòbil: «Doncs no, declina la invitació. Oleguer fa cara de tenir angines. S'ha embolicat amb l'estelada i demana que li posin Sopa de Cabra». Locutor dels estudis centrals: «Quins són els grups que més s'escolten?» Locutor de la unitat mòbil: «Carlinhos Brown, ja ho he dit. Però també Bruce Springsteen, Village People, Bob Marley... La multiculturalitat és present als carrers de Barcelona». Una veu coneguda i no identificada: «Sí señor, como debe de ser». Locutor de la unitat mòbil: «Senyor Zapatero...! Atenció, companys dels estudis centrals, hem localitzat el senyor Rodríguez Zapatero entre l'allau humana que malda per apropar-se als jugadors». Josete Zapatero s'adreça a Pepe Montilla, sense reparar que ho fa a micròfon obert: «Pepe, que me hagan un hueco en el ruódromo». Montilla: «Ahora mismo, Presidente. Y será en primera fila». Josete Zapatero: «Nada de eso, Pepe, que yo soy un tipo modesto. Ya sabes, en cualquier sitio. Entre Ronaldinho y Eto'o, por ejemplo». Locutor dels estudis centrals: «Company, tot i que aquesta és una retransmissió esportiva, no podem deixar passar l'oportunitat de demanar-li al senyor Rodríguez Zapatero si José Montilla serà el candidat socialista a la presidència de la Generalitat». Josete Zapatero: «Ya os oigo. Pues sí. Pepe ha trabajado en Madrid con nota alta, de manera que os lo devolveremos a Cataluña más limpio que una patena». Locutor dels estudis centrals: «¿Ya podemos dar la noticia, Presidente?». Josete Zapatero: «Por supuesto. Incluso voy a adelantaros el slogan de la campaña». Locutor dels estudis centrals: «Le escuchamos, Presidente». Josete Zapatero: «Por España y por Castilla/ en Cataluña, Montilla». Locutor de la unitat mòbil: «Atenció companys, ara Belletti i Deco ballen al ritme de Vinicius de Moraes, ja sabeu, a copa do mundo é nostra, sí senyor!, mentre Márquez convida Van Bommel a compartir un Dry Martini». Locutor dels estudis centrals: «I els aficionats?». Locutor de la unitat mòbil: «Embogeixen amb els seus ídols, potser perquè mai no havien tingut oportunitat de veure'ls tan de prop. Un detall important: el francès Giuly brinda amb cava català!» I més Cant del Barça: «I s'ha demostrat/ s'ha demostrat/ que mai ningú no ens podrà tòrcer!». Locutor de la unitat mòbil: «Giuly saluda l'afició! Saluda Motta, saluda Ronaldinho!». Josete Zapatero: «Y a mí, Pepe, ¿cuándo me tocará saludar?». Una veu coneguda i tot d'una identificada, la del President Maragall: «Que surti a saludar a la Plaça de Sant Jaume ja m'està bé, però al sambòdrom no. Apa, no fotem, home...! El sambòdrom és una cosa molt seriosa». Josete Zapatero: «Pascual, no rezongues y repite conmigo: Por España y por Castilla/ en Cataluña, Montilla». Locutor dels estudis centrals: «Company, ens sembla sentir la veu del senyor Rodríguez Zapatero. Seria convenient que li acostessin una mica més el micro». Josete Zapatero a Montilla: «Pepe, antes de finalizar el año estás presidiendo la Generalidad. Luego te casamos con Esperanza Aguirre y a buen seguro que en España vuelve a amanecer». Veus dels aficionats: «Tot el camp/ és un clam...!». Locutor de la unitat mòbil: «Ara es produeix un moment especialment emotiu, perquè Eto'o vol adreçar-se a l'afició. Escoltem-ho!». Eto'o: «Dios es grande, hermanos, yeaa...!». Resposta dels aficionats: «Madrid, cabró/ saluda el campió!». Veu de Maragall a micròfon obert: «Que són de Mossèn Cinto, aquests versos...?». El locutor de la unitat mòbil li diu que són d'Eto'o. Continua Maragall: «Doncs aquest noi té futur amb la ploma. Mascarell avisa Manzano que gestioni el Carles Riba per a Eto'o. El noi s'ho paga». Veus que s'imposen a les altres veus: «som la gent blaugrana...!». Hòstia, vaig exclamar. I vaig tancar la ràdio. El Barça és campió, però que no en fem un gra massa de tot plegat? L'endemà, en fullejar els diaris, vaig adonar-me que la meva opinió era compartida. El Miau va despertar-se d'un ensurt i va clavar les ungles a les anques de la senyora Enriqueta, amb la qual compartia llit. El motiu? De matinada, el senyor Joan, un vidu que viu porta per porta i que venia del Campo Nou calent d'orella, va irrompre a l'escala amb un cop de trompeta i entonant el Cant del Barça. «Blaugrana al vent...!». Imagineu, el moix somiava en una espina de lluç... La senyora Enriqueta, després de passar pel dispensari de la Creu Roja a curar-se les rapinyades, ha denunciat el senyor Joan, no per esvalotador, sinó per agredir la sensibilitat del seu Miau amb cercaviles de qualitat musical dubtosa. Ella interpreta Granados al piano la tarda de Sant Esteve i el Miau dormita a la seva falda. (Cal dir que la senyora Enriqueta és de l'Espanyol per respecte a la memòria del seu pare, un militar de la Rioja que va entrar a Barcelona amb les tropes de Franco).