Si repassau la llista de persones i institucions proposades per al premi Príncep d'Astúries de les Arts, no entendreu com finalment s'ha optat per premiar Pedro Almodóvar. Aquest home té una gran quantitat de seguidors: és el director que podia assolir l'èxit en l'actual moment del cinema. Té tot allò que el cinema actual, possiblement el més buit des la història, requereix per arribar a un públic nombrós. Ha fet allò que demanava tota una generació de gent que, per dir-ne alguna cosa, produí la filosofia de vida coneguda com la movida. El seu cinema és, en general, un fast food cultural digne, que no és poca cosa. Però, en fi, no és René Clair, Rossellini o Berlanga. Ni Woody Allen. Ni Werner Herzog. No té cap obligació de ser més del que és, i tenc la impressió que tampoc ho pretén, i que les coses que li vénen, benvingudes sien. Ara, una mica com qui extreu una papereta per a un sorteig parroquial, fixau-vos en noms com Bernardo Bertolucci o Milos Forman, en la fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana (en el centenari de l'Orfeó), en el compositor Andrew Lloyd Webber, en Jeanne Moreau o en la violinista Anne Sophie Mutter. I tants d'altres noms (Oriol Bohigas, per exemple) que havien estat considerats com a possibles guardonats. Però si observau on resideixen els membres del jurat (pràcticament tots a Madrid), segurament entendreu com pesa aquesta residència en la valoració dels mèrits de cadascú, en la consideració general de les coses. Just que compareu els mèrits de Pedro Almodóvar amb els de l'Orfeó Català-Palau de la Música -tot i sabent que no es poden comparar, etc.-, l'opció del jurat revela un provincianisme aclaparador. Passa que quan la província sobrevalorada és Madrid se suposa que es tracta d'una altra cosa, perquè hi ha les torres de Kio. Valdria més que la gent dels jurats amb residència a Madrid tengués una mica en compte que la seva ciutat ha de ser més el Prado que no Arco, per entendre'ns. No fa gaire s'ha publicat una història de la Fundación Juan March, i aquest llibre ens mostra quin punt d'escàndol va assolir la madrilenyització de la fundació -per via dels seus patrons i dels seus executius-, i com va posar molts de recursos a la disposició de persones i/o institucions amb una obra de la qual finalment no n'ha quedat res. El veïnatge, aquesta cosa tan humana, quan intervé en les grans decisions -la majoria es prenen físicament a Madrid- es converteix en factor pertorbador de la normalitat, en incitació ininterrompuda a la injustícia. Res, llegiu la relació dels membres del jurat i us estalviareu tota casta d'especulacions, entendreu tot d'una el perquè de tanta misèria alegre i desimbolta.