El gran problema d'Esquerra són dos: d'una banda, menystenir que la política des del poder és un joc de gàngsters professionals i que entre aquests amb un lliri a la mà no es va enlloc; de l'altra, una manifesta manca de personal amb experiència, gens estranya en un partit que venia de l'oposició i que encara no ha tingut temps de professionalitzar-se. El gran problema dels qui es pensaven que Esquerra al govern se «centraria», és a dir, faria «allò que toca», és que menystenen que un projecte independentista té per definició, en tant que rupturista, un punt d'iconoclàstia, de praxis política que escapa -ha d'escapar- de la política convencional. I d'aquí que els qui en tenen prou amb les actuals regles del joc pateixin davant de tot allò que pugui alterar la «seriositat» del sistema. I això val tant per als qui es diuen de dretes com pels d'esquerres, amb la gràcia que aquests dies he descobert entre els companys de camí ideològics -d'esquerres, vull dir- una gran gernació de dèspotes il·lustrats, que consideren una rèmora que en democràcia hi hagi encara partits d'esquerra dotats d'un sistema assembleari que en determinats moments redrecin determinades actuacions dels seus líders polítics, com és el cas de l'Esquerra, abocada finalment a un no clar a l'Estatut quan la direcció del partit navegava en una complexa deriva. Il·lustrats que han oblidat, per cert, que han estat dos fervents mestres de la «política seriosa», com són Mas i ZP, els qui van dinamitar-ho tot en nom de les respectives salvacions personals. Jugar a la contra és el llevat més adient per Esquerra a l'hora d'enfornar-se electoralment i ara té les mans lliures per dedicar-se de ple al no i per pintar d'incògnita l'horitzó més immediat. La incògnita, aquell hàbitat en què els «il·lustrats» s'hi recargolen mentalment perquè escapa a qualsevol guió preestablert... Interessant, la democràcia, no?

joanmariUhotmail.com