Les oliveres florien

Cada dia, quan el sol ja s'anava amagant rere les dunes de la gran mar d'arena, les oliveres florides envolaven el seu perfum. La frondositat dels arbres ben regats es veia enriquida per la presència de les flors diminutes que, abans de tornar oliva, eren pol·len i perfum. Se sentia molt bé, travessant aquells camins que es perdien sota els arcs dels arbres vestits de festa. Feia poc que s'havia produït el casament de les palmeres. Era quan els joves s'arremangaven el vestit i, amb la part de baix aguantada amb la boca, s'enfilaven per les soques portant les flors mascles per anar-les a col·locar entre les femelles. Feien equilibris, saltaven d'una banda a una altra desafiant les rebels punxes de les palmes perquè, al cap de pocs mesos, tota flor es transformés en fruit. Les oliveres i les palmeres tindrien perfum de fruita madura i la feina seria la d'anar-la recollint.

Era l'exaltació de la primavera, ja que la gent també floria, tenia la sang alterada i, sense faltar gens a la realitat, es podria dir que pol·lenitzant tot l'entorn. Passar amb la bicicleta per aquells camins era un festival de vida que se celebrava cada un dels dies de l'abril lluminós. A vegades era insinuat i tèrbol, d'altres claríssim com l'aigua que sortia des del fons de la terra. Aigua tèbia que regava jardins i beneïa cossos. Dies d'abril a Siwa, quan florien les oliveres, les palmeres, la gent... Una explosió de pol·len i de perfum. Potser convindria tancar el paradís i no tornar-hi mai més.