Sembla que ja no hi ha remei: a l'hora d'escriure aquest article, es dóna per confirmada la destitució dels consellers d'Esquerra Republicana de Catalunya del govern Tripartit de la Generalitat. La història del Tripartit català esdevé així la història d'una frustració. Les tres forces polítiques que es varen posar d'acord en un programa de govern catalanista i d'esquerres no se n'han sortit, i això ens provoca a molts una amargor que preval sobre la necessitat d'analitzar el procés o sobre l'impuls de repartir responsabilitats.
La conformació del govern de coalició entre PSC, ERC i ICV va significar un capital d'il·lusió que dos anys i mig de terratrèmol polític continuat poden haver dilapidat. La tardor de 2003, el Tripartit apareixia com l'alternativa possible a més de dues dècades de govern de la dreta convergent. L'esperança d'aquell moment surt molt malparada de la crisi actual. La repetició de la mateixa coalició apareix, si més no, com a problemàtica: les parelles no acostumen a casar-se pocs mesos després del divorci. L'horitzó d'unes eleccions la tardor vinent i un nou govern PSC-ERC-ICV no és impossible, però no li associaríem ni una tercera part d'aquella càrrega d'il·lusió: ningú no augura una vida feliç a la parella que es casa, pocs mesos després del divorci, perquè no tenen altre lloc on viure o una altra manera d'arribar a fi de mes. El Tripartit post-electoral seria un Tripartit degradat, amb el llast de la percepció que tot plegat ha estat un sainet: tanta història per acabar allà mateix.
La frustració del Tripartit va més enllà del disgust de no veure els nostres coreligionaris d'esquerres al govern: és la frustració d'un projecte de govern que no es limitava a la reforma de l'Estatut. El gran fulletó de la reforma estatutària ha amagat la gestió d'un govern que ha actuat a favor de l'educació pública, de la participació ciutadana o del dret a l'habitatge. El cessament de Salvador Milà és ben il·lustratiu del desori d'aquesta història: el conseller Milà va ser cessat pocs dies abans que s'aprovàs una exemplar i valenta Llei del Dret a l'Habitatge, elaborada pel seu Departament. El partit de Milà, ICV, es va d'haver d'empassar un cessament per al qual el president Maragall no va donar altre motiu que tots els partits havien de tenir la seva «quota» de crisi de govern.
Hi ha molts d'episodis del procés que afegeixen frustració al final del Tripartit. ERC surt del govern a l'endemà d'haver fet, al Senat, un vot sobre l'Estatut que no és el mateix vot que demana que donin els ciutadans de Catalunya convocats al referèndum. Demanar un «no» des de la confiança (i el desig) que guanyarà el «sí» suposa, com a mínim, una dosi excessiva de tacticisme.
El balanç del final del Tripartit és molt poc gloriós. En primer lloc, l'experiència d'alternança d'esquerres a Convergència queda posada en dubte com a possibilitat de futur. En segon lloc, entra en vigor nou Estatut que, al marge de les valoracions que en faci cadascú, neix degradat per aquest llarguíssim vodevil polític i per un referèndum en què probablement serà aprovat (tenint en compte abstencions i vots negatius) amb el «sí» d'una tercera part de l'electorat. I en tercer lloc, una profunda desafecció de la ciutadania respecte de la classe política i dels assumptes polítics. Una desafecció que probablement sigui la més trista de les conseqüències de tot plegat i de la qual resulta difícil donar cap culpa a la ciutadania.
