Ara mateix, quan acab d'escriure aquest títol, ni tan sols el corrector de llengua catalana del meu ordinador reconeix la paraula, imagina't si comencem bé, avui. Alenar fort pel nas, i continuar.
Quan jo era jove, vull dir: quan tenia manco anys, al meu poble hi havia uns quants especialistes en fumar de gorres sense molestar ningú: els llosquers. Recollien llosques de cigarretes. I això, els anys cinquanta, amb la rusca que hi havia, tenia mèrit afegit, podeu estar-ne segurs. Per la mateixa raó que es feien les llesques de pa ben primes, les llosques també eren molt curtones i gairebé exhaurides del tot a llavi socarrat.
Però cosa es recollia els diumenges a migdia, al portal dels homes de l'església parroquial, pels envoltants dels baixos del salze enorme que llavors hi havia, que un dia de ventada caigué i tombà el lleó de Sant Marc entre gran ensurt, com si fos ara. Les dotze i quart en punt era la millor hora pels llosquers: havien acabats d'entrar a missa de dotze els fumadors, i cosa es recollia així mateix, a fora, abans d'entrar al batiport. Un d'ells, l'amo en Pep «Setgorres», un dia em contà que, de tornada a ca seva amb la butxaca plena i perfumada, desfeia les burilles una per una damunt un diari desplegat, separava el paper del tabac i després el mesclava ben remenat. Finalment se n'omplia la petaca, se'n feia un cigarret ben atapeït i gruixat com el dit petit, i a fumar s'ha dit.
Em confessà també que el tabac resultant d'aquest «reciclatge» era molt més fort que el normal, els Ideales, els Celtas o els Peninsulares verjos com si diguéssim, motivada la cosa per la combustió de la resta de la llosca, i la conseqüent acumulació de quitrà i nicotina. Poc basta, assacia com un llamp forcat; com a cagaferro és, em deia. Però bones xupades, daça que venga, ell, entre tossina i escopinada marronenca.
Ho he recordat avui matí, al carrer Jaume III de Ciutat, a dalt de tot, allà on s'eixampla una mica i l'indiot d'en Miró hi fa l'estada. Just baix de les arcades un home jove, d'una trentena d'anys, sense cap característica física especialment citable, observava amb molta atenció els portals de les botigues, allà on indefectiblement avui en dia s'hi acumulen llosques ben curres, llépoles i enamoradisses, escollia, el bergantell triava meticulosament, i n'aplegava una o dues a cada portalada. Després butxaca i costa avall s'ha dit. L'he observat un bon tram sense que se n'adonés, i li ha retut la collita, en puc donar fe.
Hem de pensar i creure que, ara mateix amb els temps que corren, no hi ha pràcticament cap comerç ni oficina que utilitzi cendrers, home, si no s'hi pot fumar, sobren, no és vera?, idò això, les branques dels portals serveixen per espassar-se el «mono», l'ansietat, la nerviada, de manera apressada i una mica furtiva. Culpable, volia dir. Que jo sé que és, això. Per aquestes cinc-centes les llosques són llargues, guapes, alguna fins i tot amb el misteri afegit d'empremtes vermelles de pinta llavis... Un moment donat n'ha arreplegada una més llarga que la resta, quasi només víctima d'una sola calada, se l'ha mirada de prim compte un instant, per després posar-se-la als morros i pegar-li foc de manera decidida i delitosa.
Hem de reconvenir que, sobretot, per esser uns bons llosquers, els primordials requisits que s'han de menester són: esser escassament estugosos, gens ni mica primmirats, o al que anàvem: sòrdidament porcs. Que són també els qualificatius que mentalment vaig dedicar als tres bergants que, dissabte passat, davant l'església de Sant Miquel, rere una taula amb mantell blanc em demanaren una firma contra el domini .cat. Errats de comptes! Se'm va escapar, no hi vaig poder fer més, i els vaig girar l'esquena. Però vaja, aquest tema el manyuclarem en pròxima crònica, si vostès em donen permís. Per ara, bona nit tenguin. Descansin bé.
