Em telefona una periodista del setmanari El Temps per demanar-me informació sobre la propietat de les places de toros de Mallorca. Vol saber quantes n'hi ha i qui les regenta. Prepara, em diu, un reportatge sobre els toros als Països Catalans, atès que Esquerra es disposa a promoure'n la prohibició a Catalunya. Què hi farem? Penso que Esquerra podria esmerçar el temps dels seus diputats i regidors en coses més positives. Si la gent d'Esquerra fent el cor fort hagués guaitat a la Monumental de Barcelona la tarda d'abril que es reivindicava el dret dels catalans a veure toros, s'hauria adonat que els aficionats caben en dos autobusos i són, a més a més, gent granada. Vull dir que amb dues afaitades, tindrem la plaça buida. I no sols a Barcelona. També a Palma, i a bona part del territori espanyol. L'oposició als toros no sols és cosa dels catalans. A Sevilla, si més no, les associacions antitaurines gaudeixen d'un predicament social que era del tot impensable fa vint-i-cinc anys. Fet i fet, els enemics més significatius dels toros rarament han tingut la satisfacció de veure que els seus al·legats aconseguissin minvar les taquilles. Qui està convertint els toros en un espectacle avorrit, vulgar i a voltes patètic, són els empresaris, els ramaders, els toreros i els periodistes especialitzats. Les argumentacions d'aquells que propugnen la prohibició dels toros solen ésser sòlides. Tanmateix, són els que se n'erigeixen en defensors, els que aconsegueixen ensorrar-los. A una afició en estat terminal, com és, actualment, la catalana, únicament li faltava, per a accelerar-li la mort, que Boadella decidís acabdillar-la. Confesso la meva tossuderia: cap grup de manifestants dels que ara tenen costum de reunir-se a les portes de les places per escridassar o insultar els espectadors, m'hauria fet desistir d'entrar-hi si l'empresa m'oferís un cartell atraient. En canvi, si la imatge que la ciutadania té de l'aficionat als toros és la de Boadella, m'ho hauré de pensar dues vegades abans de comprar-me l'entrada. I probablement em quedaré a casa. Boadella ens converteix automàticament, a tots els catalans que ens agraden els toros, en traïdors a la terra, a la cultura pròpia. Els maliciosos afirmen que Boadella és un tapat d'Esperanza Aguirre. Tocant als toros, jo prefereixo pensar que serveix els interessos d'Esquerra. Ningú com ell no ha estat capaç de revifar els quatre tòpics que alimenten l'antitaurinisme a Catalunya: espectacle d'importació, colonialisme cultural, espanyolisme del segle dinou i flamenquisme carrincló. Hi ha catalans que cerquen, en els toros, allò que, altre temps, cercaven els obrers en l'Església, un culpable de la seva marginació (en aquest cas, nacional). És una manera d'enganyar-se. Vull dir que fan més mal a Catalunya, Maragall, Mas i Saura, fent capades a Madrid, que els cartells del senyor Balañá. Esquerra ho sap. Tot i això, aspira a fer tancar la Monumental. Dóna vots. El PSM i UM també s'han manifestat antitaurins, encara que els seus arguments tenen un contingut primordialment cívic: protecció de la sensibilitat, defensa dels drets dels animals, etcètera. UM, per mitjà de Miquel Pascual, va proposar al Parlament que es clausuressin les places de la nostra comunitat, la qual cosa no li impedeix controlar totes les escopetes de Mallorca. Per entendre'ns, la caça és un dels dos esports nacionals d'UM (l'altre és el trot), i més d'un cop el conseller Borràs deu haver viatjat amb el maleter del cotxe ple de conills esventrats a perdigonades. Però tornem on érem. Dels toros, com de l'arbre caigut, tothom en fa llenya. El 25 d'abril passat, TV3 va emetre el darrer capítol de «Pecats Capitals». Un dels tres temes a tractar tocava el món dels toros. En concret, la passió que va suscitar, a Catalunya, la rivalitat entre Chamaco i Bernadó als voltants dels anys cinquanta. El presentador no va deixar passar l'oportunitat de tirar fang sobre els toros. Franco els protegia, va afirmar. No vaig poder evitar un rampell d'indignació. Com es pot mentir d'una manera tan descarada? A més a més, cas de protegir-los, als toros, cosa que no feia, no els protegia més que al futbol. Si assistia a la «Corrida de la Beneficencia», també presidia la final de Copa, anomenada «del Generalísimo». I si tant voleu, deu ser qüestió de nombre, però per cada torero que saludava amb el braç alçat i la mà oberta, hi saludaven onze futbolistes. Tanmateix, els esports que va afavorir el franquisme foren el tennis i el bàsquet. Cap dels dos no tenia la més mínima implantació popular. El tennis era un esport que únicament practicaven els fills de casa bona (o molt bona). Fa quaranta anys, a Palma, hi havia les pistes de s'Aigo Dolça, tocant a una pastura de cabres. Eren les úniques pistes de la ciutat. Sovint, els infants de la contrada, vindicant la nostra procedència popular, ens dedicàvem a tirar pedrades a aquells senyorets vestits de blanc que, vists d'enfora, semblaven figuretes de porcellana. Pel que fa al bàsquet, era cosa d'«Educación y Descanso» i dels vicaris de barriada. Ara el tennis i el bàsquet són esports majoritaris, i els toros, espectacle de minories tocades del boll. A Catalunya no tenen cap futur. Sols falta que Ciutadans pel Canvi n'assumeixi la defensa per accelerar-ne la desaparició. Així com la vocació -més que de vocació hauríem de parlar de passió- colonitzadora del PSOE es manifesta en la voluntat d'encolomar un exemplar de El Quijote a cada família catalana, la dels conservadors es basa en la necessitat de mantenir obertes les places de toros de Catalunya. Volen, els conservadors, convertir la defensa de la Monumental en la defensa de Baler. I això ja li va bé a Esquerra! Esquerra assumeix l'antitaurinisme com un signe d'identitat. Pura demagògia, és evident. La identitat catalana no es veu amenaçada a la Monumental, sinó en el Parlament de Catalunya que ha donat, amb un bel agònic de xai, el vistiplau a la carnisseria que ha perpetrat Alfonso Guerra a l'Estatut. Però parlem de toros, no de prestidigitadors de fira, que això és, a tot estirar, l'exvicepresident del Govern González. O millor dit, no en parlem. No val la pena. Detractors dels toros n'hi ha hagut sempre, dins i fora de Catalunya. I el més conegut de tots, Eugenio Noel, no era, precisament, català. Era madrileny.