No fa gaires setmanes que un bon amic m'explicava una anècdota de la seva filla de devers vuit anys que mostrava quin és el tarannà dels més joves respecte de les tecnologies digitals. El cas és que aquesta nena està acostumada a tenir a casa ordinadors que sempre estan connectats a Internet, essencialment a través d'una connexió sense fils, d'aquestes que s'han prodigat tant, fins al punt d'haver esdevingut una de les formes de connexió més emprades. Un bon dia, a casa dels avis, la filla del meu amic va començar a culejar un ordinador que hi havia per allà, i ben aviat es va queixar a son pare que allò no funcionava. Aquest va fer les comprovacions escaients i va veure que sí, que marxava. Al cap de poc va entendre el que li passava a la seva filla: l'ordinador no estava connectat a Internet, simplement, perquè els avis no en tenien de connexió. Dit altrament, per aquestes generacions, ordinador i Internet van indissolublement unides i no entenen -o no els serveixen- els ordinadors si no estan connectats. Val a dir que, sovint, a mi em passa el mateix: no puc fer res del que faig habitualment si no puc disposar de la beneïda -o maleïda, segons el cas- connexió a Internet. I pel que he pogut anar llegint aquí i allà, són moltes les persones que estan afectades -en major o menor mesura- d'aquest mal. I moltes vegades les connexions sense fils obertes m'han estat providencials en oferir-me connexió -moltes vegades clandestina- en llocs inversemblants. Així, per exemple, em passa sovint a casa que m'arriba millor la xarxa d'algun veïnat que la meva, i si me n'adono, no tinc cap mania de connectar-me a la seva per comptes de la meva, amb l'esperança que potser algun altre veïnat farà el mateix amb la meva. El fet és que les xarxes sense fils s'han prodigat tant que una bona part dels habitatges -excepte els isolats- estan coberts per més d'una xarxa d'accés a Internet sense fils. Fins i tot, sembla que hi ha veïnats que en comparteixen l'accés, gràcies a aquesta tecnologia sense fils, vull dir, que un d'ells s'hi abona i paguen entre tots l'ús que en fan. Fins i tot ha estat notícia preferent, en mitjans especialitzats, el concurs que han fet ajuntaments de grans ciutats com San Francisco, per a establir una xarxa que doni accés públic a tothom des de tots els carrers i llocs públics de la ciutat. I és un somni de molts internautes poder anar pel món amb el seu portàtil a coll i poder-lo connectar a Internet onsevulla. Barcelona, i d'altres ciutats, varen experimentar amb algunes d'aquestes xarxes, però la pressió de les operadores va obligar a tancar-les, tot i que hi ha algunes comunitats de xarxes lliures que encara sobreviuen. En el cas dels veïnats, el principal problema d'aquestes pràctiques, deien, tenia a veure amb la confidencialitat i la seguretat, segons el que poguessin arribar a fer els convidats, essencialment clandestins. Doncs bé, arriba des de la Universitat d'Indiana, la notícia dels resultats d'un projecte que facilitarà precisament el poder compartir l'accés a Internet per part dels veïnats propers. Aquest equip de la Universitat d'Indiana ha fet un programa que permet resoldre algunes de les qüestions vinculades a la confidencialitat i a la seguretat. Permet, per exemple, programar el router -el dispositiu físic que dóna accés a Internet- per tal que els convidats només puguin emprar una petita part -o gens- de l'amplada de banda en determinats moments del dia i fineses consemblants. El principal argument dels responsables d'aquest programa és que la connexió està disponible vint-i-quatre hores, però que només s'empra una petita part d'aquest temps i que això dóna peu a aprofitar molt millor les opcions disponibles. El programa, que té per nom PERM, pot ser obtingut a través d'Internet i va ser presentat a la conferència IEEE Infocom 2006, que aquest any s'ha celebrat a Barcelona, justament la setmana passada. No sé com ho rebran les operadores, però cal suposar que amb no gaire entusiasme i és que, si les coses van així com han d'anar, no ha de ser gaire enfora el dia en el qual la connexió a Internet sigui realment un bé de domini públic arreu. La tecnologia necessària perquè així sigui ja existeix. I tampoc no és una qüestió de diners. Per ventura bastaria que tots entenguéssim quina és l'autèntica natura d'Internet i del món que està configurant. La filla del meu amic ho té ben clar. Vagi per ella.