No escrivim sense motiu. La finalitat més òbvia que motiva l'escriptura és la de comunicar-nos i la de guardar informació, que també és una forma de comunicar-nos, una manera de comunicar-nos amb el futur, ja que ens permet retrobar allò de què hem volgut deixar constància. Però també, en el cas de l'escriptura literària, hom pot cercar crear bellesa, fins i tot fer un treball d'orfebreria per a realitzar uns joiells verbals, en el cas de la parenta pobra/rica.
Certament, existeix tota una pluralitat de motius per a posar-nos a escriure. En el cas dels articulistes -que, òbviament, també han de tenir alguna motivació concreta-, un es pot posar a la feina per experimentar o haver experimentat un cert entusiasme davant un llibre o una obra d'art.
Perquè hi ha qui -com un servidor- és incapaç d'agafar el bolígraf i fer-lo lliscar per damunt el paper sense experimentar d'alguna manera aquest entusiasme al qual acab de referir-me. O, tot el contrari, una certa enrabiada davant, per exemple, tanta corrupció com ens veim obligats a ensumar la fortor. La censura, la denúncia, pot esser un motiu tant o més fort per fer un article com el plaer experimentat davant una obra d'art.
Tanmateix, el compromís amb el periòdic o la publicació també pot esser -també és, per a tot col·laborador regular- una motivació igualment de pes -el compliment amb una obligació- per a posar-nos en marxa. Un periodista professional, això, ho ha de tenir molt assumit. Servidor, sempre he confessat que per a fer un text -el text d'un article o del que sigui- he de tenir abans un pretext, un tema que, per bé o per mal, m'inspiri una valoració. Però és vera que, per a col·laboradors més professionals, és perfectament possible de conjuminar un article improvisant sobre la marxa qualsevol tema, per vague que sigui: un fanal de l'enllumenat públic, un moix que s'amaga ràpid, uns coloms que peonen sense cap por entre els peus dels vianants (si no compareix algun infant que pretengui aglapir-los), etc. En definitiva, també es pot escriure per obligació professional, per deure, amb tots els inconvenients que això pugui tenir pel que fa al contingut del text resultant.
També podem escriure per ordenar les idees, per a trobar qualque bocí més de veritat. Sens dubte, cal pensar abans de posar el que hem pensat per escrit. Tanmateix, escriure-ho, el que estam pensant, pot contribuir també al creixement i a l'enfocament de la nostra activitat mental, del nostre pensament. Val a dir que entre les dues activitats, pensament i escriptura, hi pot haver contribucions, aportacions, en ambdós sentits. Esser un grafòman -com Josep Pla o Llorenç Villalonga- no ha perjudicat mai el procés cabalístic (vull dir les càbales mentals, l'establiment d'hipòtesis i de conceptes, etc.) de ningú.
Pel que fa a la parenta pobra/rica motivada per la recerca afamegada d'una mica més de realitat, no podem deixar de tenir present el que acaba d'entimar-nos qui, procedent dels camps de la crítica i de la narrativa, Jordi Llavina, s'acaba de revelar-nos com un nou poeta extraordinari amb La corda del gronxador, el darrer Premi de Poesia Ciutat de Palma: «Les paraules sempre acaben / trobant tancat hermèticament». El que podria fer-nos concloure que, sigui quina sigui la motivació de la nostra escriptura, mai no arribam exactament on voldríem. L'esforç, així, no s'acaba mai. Estar motivat no basta.
Bartomeu Fiol, escriptor
