La farsa de la reforma de l'Estatut balear prossegueix el seu camí, superant cotes successives en una carrera cap al ridícul més sublim. El darrer episodi, dimarts passat, assolia característiques èpiques. Els dos partits majoritaris, PP i PSOE, acordaven que com que no han pogut acordar el text, l'envien a la presa en consideració del Plenari com si estigués acordat, amb la confiança que s'acordi durant les següents fases de tramitació tot i que se reserven al dret a no acordar-lo perquè les diferències que els separen les consideren insalvables, ja que ambdós asseguren que no amollaran el mac respectiu.
PP i PSOE s'acusen mútuament d'estar a les ordres de Madrid, per no voler tancar l'acord. Com si això, tractant-se d'ells, fos una «acusació». Perquè, a veure: o no estan en efecte jurídicament i políticament a les ordres de les seves respectives centrals? Ni el PP ni el PSOE no són partits sobirans a Balears. Són part de l'estructura nacional de cada formació. Si la direcció central els ordena quelcom, ells a obeir. Ni més, ni pus. Els seus marges de maniobra domèstica existeixen, és ver. Però no en qüestions que afectin l'interès estratègic nacional de cada partit. Per exemple amb la reforma de l'Estatut, que és del que se tracta. Si el PP de Mariano Rajoy ha ordenat a Jaume Matas que no hi hagi Estatut -com asseguren els socialistes- no n'hi haurà. Si el PSOE de Zapatero, per intentar rebentar el discurs de la catàstrofe nacional que du a terme Rajoy, ha ordenat a Francesc Antich que se mengi el que sigui que a Matas se li ocorri -com ja ha passat amb el finançament, per cert- doncs s'ho menjarà. Així són les coses, com sempre. Que dos partits que se mostren orgullosos de ser nacionals, que ho són, que sempre s'han comportat com a tals tenguin dirigents que «s'acusin» ara recíprocament d'allò que és el seu orgull fonamental -perquè si no, ja no estarien en el PP ni en el PSOE- dóna una idea bastant exacta del pou en què se troba la política regional. Però és que, a més, en el colmo del... (cinisme, poca vergonya, cara dura, inconsciència, irresponsabilitat: cadascú que ompli els punts suspensius amb el qualificatiu que més li agradi) els dirigents dels dos partits ens anuncien que -atenció perquè és bona, aquesta- si l'acord sobre la reforma no s'assoleix a Balears, estan d'acord a enviar el text a Madrid perquè sigui allà on els respectius grups parlamentaris nacionals l'aprovin. No que només s'esmeni allà allò acordat aquí, no. Sinó que a Madrid facin allò que aquí no han fet ells. Arribar a l'acord. O sigui: per una banda, s'acusen d'estar a les ordres del pèrfid Madrid i per l'altra reconeixen a Madrid la capitalitat autonòmica balear per fer la reforma que aquí ells poden no fer, possibilitat que troben la mar de bé.
Si a la fi hi ha Estatut, serà perquè o PP o PSOE fa el que ha dit que mai no faria, o bé perquè s'imposa no acordar-lo aquí i enviar-lo a Madrid perquè ens el facin allà. En tot cas, llastimós. O no, perquè en realitat és el que hi ha i que res no canviarà perquè així ho volen cada cop més ciutadans. En el fons, seria el mateix de sempre. Canvis d'opinió constants, sense el més mínim respecte al ciutadà o, en el seu defecte, obeir a qui mana: com quan el 1981 PP i PSOE canviaren la via de l'accés a l'autonomia per ordre de cada central de Madrid, o com quan el 1983 l'Estatut vigent se decidí a Madrid, o quan com el primer govern autonòmic se pactà en secret a Madrid...
L'actual farsa de reforma no pot sorprendre ningú perquè no és més que la lògica continuació de la gran farsa que és tota l'autonomia balear. Ni tan sols sorprèn que UM faci de comparsa dels dos gran. Ni tampoc que el PSM i EU-Verds se desmarquin de la presa de pèl i per dignitat no volguessin signar dimarts l'enviament del text al Plenari. La llàstima d'aquests dos darrers grups és que justament per ser els únics que se prenen seriosament l'autonomia no hagin encara entès -després de 25 anys del mateix!- que l'autonomia a Balears és una enorme farsa que el que assegura és la minva creixent de la qualitat de vida de la majoria, el deteriorament del medi ambient, el consum bestial del territori i l'ocàs del català. Tot el contrari del que se suposava de per què serviria. Res no seria més autonòmic que pel bé comú lluitar contra aquesta autonomia d'opereta que sense tenir la capital autonòmica a Madrid ni existiria.
