Hi havia una vegada un mestre que tenia un problema. Hi havia un al·lot, que per molt que s'hi encaparrotava el mestre, no hi havia manera que aprengués a llegir i molt menys a escriure. L'anècdota és del segle passat, cert, però no us penseu que l'hàgiu de situar dins la més fosca postguerra. La cosa va passar a finals de la dècada dels seixanta. Aquest mestre no se'n sabia avenir que acabàs tots els menuts pedagògics que atresorava i aquell infantó, que ja havia mudat les dents, no arribàs a conèixer les lletres. Un bon dia, quan el docent anava al seu poble nadiu, per la carretera vella de Sineu, va colombrar l'infant encamellat d'alt d'un tractor -un pasquali- i va veure que llaurava. Aquesta ha de ser la meva, va pensar, el mestre. El dilluns següent va agafar l'al·lot i li va dir: «Escolta, Jaumet -em permetreu que el nom sigui fictici- si tu agafes el tractor i fas un solc rodó és com si fessis una o». I, mirau per on, parlant-li el llenguatge que l'alumne entenia -tractors i solcs- va aconseguir obrar el prodigi i que l'infant aprengués a llegir i després a escriure.

Aquesta simpàtica anèncdota m'ha vengut al cap quan he vist per la premsa que l'esborrany d'estatut, en el seu article 14, torna a parlar de modalitats -inclosa la formenterenca- i diu que seran objecte d'estudi i protecció i tota la mandanga. I jo m'he dit, tot pensant en l'estratègia del mestre d'aquella barriada rural, que si tal vegada els parlàvem amb el llenguatge que entenen, als del PP, evidentment, que són els que tallen el bacallà i un poc de retruc als altres, per ventura no mostrarien tant el peus per darrere, per ventura no escripturarien tanta beneitura o tanta niciesa o tanta fatuïtat o tant d'inútil oripell i coloraina -pomposos tresors de la misèria, com va escriure en Costra- en un text legal. I tot carregat de moral pedagògica m'he decidit a explicar-los-ho en un llenguatge que els és molt avinent: el de les autopistes i les carreteres.

Perquè podríem trobar certes analogies entre les llengües i les carreteres. (I si no, hi aplicam allò tan italià de «si non e vero...» Les carreteres bàsicament són eines funcionals, serveixen per anar d'un lloc a l'altre. Hi ha vies ràpides, carreteres paisatgístiques; carreteres per arribar a llocs ensofronyats, etc. Totes són importants perquè si tu vols arribar a una cala solitària i verge, per ventura hauràs d'agafar un caminoi de cabres una mica eixamplat. De totes maneres, totes són importants i totes formen la xarxa viària d'un país, d'una comunitat. Les llengües també ho són, funcionals. Tenen, a més de modalitats, molts més registres. Si per agafar una carretera depèn molt d'on vulguis arribar, com (aviat, amb conducció ràpida, descansada, el camí més curt, etc.), amb quines intencions (contemplar el paisatge, defugir d'una ruta massa quotidiana, etc.), si és de dia o de nit, i algunes variables més; així per triar un determinat registre lingüístic dependrà també d'on vulguem arribar (què volem comunicar i a qui), com ho volem comunicar; amb quines intencions, etc. etc. Tots els registres d'una llengua són importants, perquè tots plegat conformen la llengua; de la mateixa manera que totes les carreteres d'un país són importants perquè totes conformen la xarxa viària d'aquest país. Com les rutes viàries, que n'hi ha que són més transitades, més diàries, més funcionals, amb accessos amples a llocs concorreguts( un polígon industrial, un aeroport); també la llengua té uns registres més emprats, d'una freqüència més elevada. Per a les rutes que hem descrit darrer, el PP fa autopistes. Us imaginau, senyories del PP, en quin país viuríem si tota la política de xarxa viària estàs encaminada a asfaltar i reasfaltar les vies que porten als llocs més pintorescos i respectables de l'illa? A engalanar-los de marges de pedra seca. Creis que seríem un país modern? Bé, idò basar la política lingüística en una emfatitzada protecció de les modalidades no és altra cosa que basar la política d'infraestructures viàries en la protecció d'aquestes darreres rutes que acab de descriure. Allò que necessitam és una política que,a més d'una xarxa de rutes secundàries i pintoresques, ens porti autopistes lingüístiques, que serveixin per afrontar la funcionalitat que els actes comunicatius requereixen. Però ja ho sabem massa: la seva autopista lingüística és el castellà. En tenen prou així i quan parlen de modalitats i protecció ens volen fer creure que volen una bona xarxa comunicativa lingüística en català, quan allò que només volen és -i perquè no es digui- afavorir el pintoresquisme.

P.S. Ja és trist haver de parlar en aquests termes de llengua i normalització lingüística quan el meu cor i la meva veu es deixaren sentir a la manifestació de dijous passat a Eivissa.