Les diferències que existeixen entre les diverses autonomies de l'estat tenen una explicació política. És a dir, no són raons constitucionals les que expliquen els diferents sostres competencials i les distintes estructures institucionals. La constitució l'única cosa que va fer és establir diferents procediments d'accés a l'autonomia. I atenent al procediment d'accés també hi ha procediments diferents per a la reforma dels estatuts. Les comunitats que varen accedir a l'autonomia per la via ràpida per aprovar reformes estatutàries han de celebrar un referèndum que té com àmbit la nacionalitat o regió. En canvi les comunitats que varen accedir a l'autonomia per la via lenta per aprovar reformes estatutàries no han de celebrar cap referèndum en tenen prou amb el vot majoritari del parlament autonòmic i del parlament estatal. Així, per exemple en el cas de Catalunya resulta que qualsevol canvi ha de rebre el vistiplau de la ciutadania i això que té avantatges a nivell de legitimació i de potència política, suposa un entrebanc de flexibilitat en el sentit que no és fàcil anar introduint petites actualitzacions al text. Perquè un procés de referèndum té un cost i requereix una mobilització que no és fàcil d'aconseguir. Si l'autonomia és de la via lenta la capacitat adaptativa del text és molt més gran, ja que en no haver-hi participació directa de la ciutadania sinó només dels seus representants les alteracions són més senzilles. Això explica, almanco parcialment, que l'Estatut català no hagi variat des de l'any 1979 i que l'Estatut balear hagi variat dues vegades des de l'any 1983. D'ençà la victòria de Zapatero en un cert sentit s'ha obert una època per tirar endavant actualitzacions estatutàries. Les Illes Balears davant la nova conjuntura teòricament vol aprofitar l'oportunitat i aprovar una nova reforma del seu Estatut. Atès que el disseny institucional de cada autonomia és una cosa que importa bastant poc a Madrid, la lògica ens diu que el moment processal s'ha d'aprofitar sobretot per eixamplar l'autogovern, per obtenir més competències i més finançament. Dins aquest marc, per tant, no sembla molt coherent posar l'accent en qüestions institucionals com el consell de Formentera. Sembla més coherent posar l'accent en els doblers i els àmbits materials a assumir. Perquè no hem de perdre de vista que de modificacions estatutàries en podem fer tantes com vulguem de forma prou fàcil i, en conseqüència, si sobre una determinada cosa no hi ha acord tampoc passa res perquè l'objecte de disputa pot ser incorporat sis mesos o un any després. En definitiva, que si la reforma de l'Estatut balear no avança no és pel consell de Formentera, si no avança és perquè no hi ha voluntat política que avanci. Però com que no es vol dir clarament que s'aposta pel fracàs de la reforma, el que es fa és posar en lloc una cortina de fum, una excusa que enroqui la qüestió. El PP balear està incòmode, i ho està perquè ha volgut jugar a una doble aposta contradictòria. Per un costat, i de cara a l'electorat balear ha volgut jugar a tenir com a mínim el mateix que els catalans. Per un altre costat i de cara als caps del Carrer Gènova de Madrid ha volgut jugar a la caça de bruixes catalanofòbica. Lògicament les dues vies són contradictòries i tard o d'hora això s'havia d'anar fent evident. Podriem dir que el joc de l'ambigüitat, que amb tanta habilitat han conreat Matas i els seus consellers durant dos anys, cada vegada s'estreny més. Tanmateix, tot plegat no ens hauria de sorprendre el PP és un partit que no creu en l'autogovern i en l'estat autonòmic, és un partit que aprofita l'autonomia per ocupar parcel·les de poder i per instrumentalitzar-la, i res pus. Des d'aquest punt de vista és obvi que les mostres d'autonomisme són teatralitzacions cíniques que persegueixen erosionar els rivals electorals.