Hem vist la imatge en tots els diaris, per internet... però on més impressionant ha estat -probablement era estudiada per això- per la televisió: Rajoy entre aquells paquetots blaus plens de firmes per salvar Espanya, posant davant del Congrés. L'estampa té una reminiscència lleugera a una de les escenes inicials d'aquell Superman de Richard Donner, en què Jor-El -Marlon Brando- passeja per Krypton, envoltat d'aquelles estalagmites i estalactites d'un blanc nuclear i fred, preocupat -com el president popular- pel destí apocalíptic del planeta. Després es reapareixerà al seu fill Kal-El -vestit de blau, amb capa i amb els calçotets vermells per fora, cinturó groc- en una aïllada Fortalesa de la Solitud, en un lloc indeterminat del planeta, per donar-li consells. No desenvoluparem -la solitud, l'apocalipsi i Rajoy- aquesta imatge, encara que tothom sap els efectes d'aquelles estalactites de Krypton -dits d'altra manera 'kryptonita'- sobre el superheroi...
La posada en escena ha estat contundent, però aquelles caixotes blaves semblaven com irreals, buides, amb un poder d'identificació dubtós -«la meva firma va allà», havien de saber els 4 milions, ui quin número més rodó, de persones que han donat suport a la iniciativa-. És part dels moviments confosos d'un dels dos partits hegemònics de l'Estat, que per un costat desacredita el concepte de nació per a Catalunya i per l'altre el demana per a Castella (!): per primera vegada en 30 anys, la formació d'Aznar ha signat el manifest de Villalar, que reclama l'estatus de 'nacionalitat històrica' per a Castella-Lleó. I jo que em pensava que la 'nacionalitat històrica' dels castellans es deia Espanya! Entraríem aquí en un garbuix del qual probablement no sabríem sortir: hauríem de parlar de sobiranies, i de drets de conquesta, d'expansió, etcètera, quina porada. I és evident que si ells s'ho senten, no som ningú des de fora per negar-los: nacionalitat històrica Castella? Som-hi: a aquest pas, realment Madrid deixarà de tenir cap sentit, i aquest bocí d'Europa serà, realment, confederal. Ara bé: un confederalisme creat amb la mateixa naturalitat amb què es va dividir Àfrica. Sembla com si tots els centres de poder polític amb possibilitats de fer-ho s'hagin escarrassat a demanar el 'jo també' que els permeti col·locar-se en un bon lloc de la pole position de les 'nacions de la Nació'. Crearem, idò, nacions tronades: no ens torbarem a sentir parlar de la nació melillenca o la murciana, amb tots els respectes. Per aquí, de fet, fa temps que sentim tímids intents de parlar de la 'nació balear'... És el que passa quan es vol fer valdre la (i)lògica política -de partits, de poders, d'interessos econòmics, de particions- per sobre de la lògica cultural. Que tenir un domini '.cat' no vol dir ser políticament català és evident. El que passa és que estam immersos en un embolica-que-fa-fort que mescla ous amb caragols i ens arriba a dur a desitjar en veu alta -mig de veres, mig de verbes- un Estat mallorquí enmig de la mar, com ho és Andorra enmig dels Pirineus -la presidenta dixit, portada del DdB d'ahir-. I per això, on hem de firmar, Mariano??
