Una cosa és la teoria i l'altra la pràctica. Vull dir que els llibres que s'escriuen i els cursos que es fan -i, ai!, feim- sobre mètode científic quasi mai tenen a veure amb la tasca real i quotidiana del científic. Els tractats i les classes acostumen a referir-se a procediments intel·lectuals que són obligats si hom vol evitar els biaxos que comporten els prejudicis, l'interès, les presses, les extrapolacions, les analogies injustificades, les generalitzacions sense fonament, etc, etc. Però quan el científic va per feina no són aquestes, precisament, les preocupacions que acostuma a tenir. Els seus objectius són molt més immediats, menys filosòfics, prou pedestres. Un d'ells -per ventura el més immediat- és el d'aconseguir el material que ha d'estudiar i mirar de dur-lo, sense que s'alteri, a un lloc on pugui esser analitzat. I aquestes són feines que s'han de fer sense excessives preocupacions filosòfiques. A escopetades, si importa.
El que he dit fins ara, ho pot constatar el que llegesqui en eBolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana un documentadíssim article d'Helga Schwendirger sobre un clàssic de l'ornitologia balear, el senyor Adolph Von Jordans. Nascut el 1892 a Lüftelberg, un llogaret proper a Bonn, s'interessà des de molt jove -segons conta l'esmentada Helga- per la naturalesa, la qual cosa el dugué a fer coneixença amb Alexander Koenig, el fundador del museu de ciències naturals de Bonn. El 1913, Von Jordans, féu el primer viatge a Mallorca amb el propòsit d'escriure una tesi doctoral sobre els aucells de les Balears. El treball fou publicat, l'any següent, amb el títol de Die Vogelfauna Mallorcas mit Berücksichtigung Menorcas un der Pithyusen i amb la rigorositat i la gruixada acostumada al seu país d'origen. Col·laborador ja d'Alexander Koenig al museu de Bonn, el 1921 realitzà un altre viatge d'estudi a Mallorca i, el 1927, tornà per tercera vegada, i visità Eivissa i Formentera. Von Jordans fou anomenat director del museu de ciències naturals de Bonn el 1940 i ocupà el càrrec fins el 1957. El 1956 Adolf Von Jordans féu el seu darrer viatge a les Balears i quedà una mica disgustat i decebut -així ho expressava a Erwin Hubert- per les transformacions que el turisme inflingia al que ell anomenava «paradís de la seva joventut».
Per poder conferir el seu interessant article, Helga Schwendinger utilitzà les cartes que Adolph Von Jordans envià a l'Arxiduc Lluís Salvador, que es conserven a l'Arxiu Nacional de Viena, i les que escrigué a Erwin Hubert, que són propietat de l'autora de l'article. En aquestes cartes es pot veure que una bona escopeta, un taxidermista hàbil, unes relacions socials escaients, que li permetien, per exemple, de caçar en les seves finques, i una biblioteca ben equipada eren els principals estris que necessitava un ornitòleg de principis de segle. D'epistemologia, filosofia, o teoria del mètode científic, les cartes ni en parlen. Naturalment.
