Quan albires el far, el castell i la seu, i les ones s'allarguen mandroses davant teu, se succeeixen un rere l'altre vessuts avions que van entrant, alguna vela llunyana, un bot de pescadors que et sorprèn per ponent. Just al seu darrere una ciutat que sembla inofensiva, la seva gent encara ho sembla més. Als teus peus, sobre els macolins de la vorera, una ampolla buida i sotsobrada, un text en àrab sobre un fons de plàstic verd. Una mar en calma i davant teu, les algues que el darrer temporal va treure.

La calma és absoluta. Del sol, l'arena i la posidònia eixugant-se en deriven unes olors que ens poden fer entrar en gana fàcilment.

Pel carrilet vermell se succeeixen els corredors i els ciclistes harmònicament. Els carrers quasi deserts. Després dels onatges i de l'hivern deixat enrere, la placidesa en el mar és total i els ocells amb la corresponent fressa primaveral duen una activitat frenètica; són l'única música possible, de tant en tant vilment esqueixada pels avions que un dia més cauen del cel i no sabem què porten dintre. Ajaguts al sol, flairant la brisa o fent exercici a diari, simulam conèixer tots els secrets. Cadascú va aparentant com pot, la solemnitat del seu paper, tampoc sabem què estotja al seu fons la mar més fonda i ens asseiem just davant del seu principi, allà on comença o, potser, on acaba, tot depèn molt del costat on ens trobem. Hi ha fets que encara sorprèn que es puguin considerar notícia.

Ja fa un bon grapat de mesos que van començar a publicar-se llibres sobre el país desconegut. Novetats sobre l'Iran. Aquesta és el senyal més segur del proper bombardeig.