Un article de Sant Jordi

Cau sempre un article de Sant Jordi, per aquestes dates; costum empeltat que reivindicam des d'aquest tros de paper. Ara que a ca nostra no hi ha rosers -la possibilitat limitada a dos petits balcons, nord pur, tot i que assolellats- ens haurem de conformar amb les roses impostores -tan perfectes, elles- que colorejaran els carrers aquest diumenge. Flors que no envelleixen -ja ens n'hem queixat qualque altra vegada- com les que collim del jardí: una reticència tan comercial com poc natural. I és que així com les roses de casa es desclouen i fan degotar els pètals a un ritme sostingut, es marceixen com toca, aquesta que comprarem el vint-i-tres, potser prèviament refrigerada, ens aguantarà ben trempada mentre la química li ho dicti. Pura cirurgia. Les roses perfectes tenen sempre l'espina -de vegades, ni això, encara que en solen deixar qualcuna perquè no es digui- d'haver volgut ser roselles -espontànies, feréstegues, delicades, a mercè de qualsevol-; potser per això ens les presenten així d'altives, amb tiges cada vegada més llargues. Les parades al carrer ens fan oblidar el procés amb un atrezzo de naturalitat fingida: aquí un bri d'herba, allà una branca de cotó (!). Un escenari que es trenca a les botigues quan se'ls demana, a darrera hora, una flor ja desada -«l'hem d'anar a cercar a la cambra», i el lloc on reposen les poncelles passa de ser un cistelló casual a una morgue ben compartimentada; ens passa igual, de fet, amb les formatgeries...-.