Cau sempre un article de Sant Jordi, per aquestes dates; costum empeltat que reivindicam des d'aquest tros de paper. Ara que a ca nostra no hi ha rosers -la possibilitat limitada a dos petits balcons, nord pur, tot i que assolellats- ens haurem de conformar amb les roses impostores -tan perfectes, elles- que colorejaran els carrers aquest diumenge. Flors que no envelleixen -ja ens n'hem queixat qualque altra vegada- com les que collim del jardí: una reticència tan comercial com poc natural. I és que així com les roses de casa es desclouen i fan degotar els pètals a un ritme sostingut, es marceixen com toca, aquesta que comprarem el vint-i-tres, potser prèviament refrigerada, ens aguantarà ben trempada mentre la química li ho dicti. Pura cirurgia. Les roses perfectes tenen sempre l'espina -de vegades, ni això, encara que en solen deixar qualcuna perquè no es digui- d'haver volgut ser roselles -espontànies, feréstegues, delicades, a mercè de qualsevol-; potser per això ens les presenten així d'altives, amb tiges cada vegada més llargues. Les parades al carrer ens fan oblidar el procés amb un atrezzo de naturalitat fingida: aquí un bri d'herba, allà una branca de cotó (!). Un escenari que es trenca a les botigues quan se'ls demana, a darrera hora, una flor ja desada -«l'hem d'anar a cercar a la cambra», i el lloc on reposen les poncelles passa de ser un cistelló casual a una morgue ben compartimentada; ens passa igual, de fet, amb les formatgeries...-.
El cas és que envergaríem andanada a la festa, per comercial, desposseïda de sentit en tant que aigualida: una jornada que no reivindica res en concret, tret de la compra compulsiva del llibre -per a alguns, realment, 'el' llibre-. Festa del llibre més que Sant Jordi, i hauríem de veure si ens excitaria més si fos simplement el dia d'un sant, i si és que els sants han de marcar-nos la vida, com es feia un temps. Ben igual que el Nadal, ben igual que la Pasqua, tot just passada: igual que qualsevol altra festa, la podem veure des del vessant de les llumetes -i les ballumes-, les xifres -xifres, números, oferim dades; però com pair-les?- i les valoracions de rigor -algunes mancades d'això, precisament-. Molt probablement, com des de fa anys, per Sant Jordi no comprarem cap llibre. Badarem, els obrirem. N'olorarem qualcun que ens faci gràcia, passant totes les pàgines en bloc amb el dit gros de la mà dreta, i intentarem identificar aquella olor amb la d'algun altre volum; recordarem si la història a què ens remet ens va agradar o si no el vàrem poder acabar. O si fa més olor de diari... Serà diferent amb les flors: no evitarem dur-ne a ca nostra, encara que potser intentarem sortir de la ciutat i anar a cercar-ne una -una sola- de salvatge. Que de tan salvatge serà ja mig pansida en passar per la porta.
