Ho intentaren el PSIB, PSM i EU-EV, en un ple del Consell, perquè s'aprovés una moció per retre homenatge als republicans del nostre País víctimes del franquisme, en commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la Segona República. Però, no hi ha hagut res a fer. Els demòcrates de l'esquerra, hi votaren a favor. Les mitges tintes, s'abstingueren. I els altres, hi votaren en contra. Ja està. No ha pogut esser. Ho serà un altre any, n'estic segur. Perquè la justícia, com la injustícia, es pot amagar, si voleu (si volen), però no es pot fer fonedissa, i un dia o altre surarà, i més d'un s'haurà d'empegueir del seu passat rancorós, i d'haver negat el reconeixement sincer dels que moriren a les voreres dels camins amb un tir al clatell o dels desapareguts (que feren desaparèixer). Crims, aquests, comesos pels intransigents, enfront dels que defensaven una legalitat (la República), majoritàriament votada pel poble.
La dreta espanyola condemna sempre que té ocasió, i més, la violència d'ETA. No s'ha estat mai, ni una sola vegada de fer-ho, de criminalitzar el Grup d'Alliberament Nacional Basc (com els va qualificar el Sr. Aznar). Però, ah! Haver de reconèixer les víctimes del franquisme, això sí que no. I és que per a ells, no és el mateix donar que prendre. En el problema basc són els enemics que fan matx, mentre que en els assassinats per la repressió feixista foren els «nacionals», o sigui les dretes espanyoles les que portaren la por i el terror a tot hom que defensava la legalitat republicana. I això ja no és el mateix. És clar. Almanco per a ells. Corbs amb corbs no es piquen.
S'han negat dins el Parlament a condemnar el franquisme, la repressió i el seu terror. I jo pregunto: Si s'ha il·legalitzat un partit com Batasuna per no condemnar la violència d'ETA, també s'hauria d'il·legalitzar el «Partido Popular» per no condemnar la violència dels militars rebels i dels feixistes espanyols. No hi ha cap mena de diferència entre un cas i l'altre. Ni un. I per a mi, i també per a la democràcia del nostre País, crec amb sinceritat, que el PP espanyol és molt més perillós que no el partit d'Euskal Erria. Déu faci que no ens hàgim de penedir mai d'haver de tenir legalitzat un partit, que en va il·legalitzar un altre per no condemnar la violència, cosa que ells tampoc han fet amb la violència feixista.
«Muchos de los nuestros eligieron hace años el mal menor i se convirtieron en miembros del Partido Popular». Ho digué prou clar el líder de «Fuerza Nueva», l'ultradretà Blas Piñar el passat 21 de novembre a Televisión Española. I no és cap invent nou. No. És un fet, aquest, que ho sap tot hom. Amb la mort del dictador, no hi hagué cap ruptura amb el passat. Hi hagué, això sí, una continuïtat del franquisme a la monarquia i ara ho patim de manera constant. Amb l'arribada de la democràcia, els nostàlgics, sortiren dels armaris i es feren demòcrates de tota la vida i es recol·locaren dins el partit que més bé els protegia les espatlles i les vergonyes. Fins i tot ministres de la dictadura es feren un lloc dins e«Partido Popular» i ocuparen càrrecs de responsabilitat. No hi hagué en cap cas una depuració que hauria col·locat cada un al seu lloc. I ni tan sols se'ls ha jutjat pels crims que es feren amb la dictadura com ha passat a altres llocs del món on els criminals s'han hagut d'asseure davant dels jutges per respondre de totes les seves malifetes. Aquí no. I ara, amb aquesta falsa tolerància en paguem les conseqüències. Quina pena. Quina ocasió perduda. I ara els hereus d'aquella dreta rància ni tan sols volen que es recordi als que d'una manera injusta perderen la vida, més ben dit, als qui d'una manera injusta els prengueren la vida. Vist tot això, sembla lògic i fins i tot normal, per desgràcia nostra, que els corbs amb els corbs no es piquin. O pot esser que siguin els corbs i les gavines? Per aquí va la cosa. Per aquí.
