El conflicte va iniciar-se ahir dematí, quan Madame Rosa va encarregar a Encarna Pastor que acompanyés els moixos que formen la banda de cornetes i tambors del Govern, al palau episcopal. Havien de fer una demostració de música sacra al senyor Bisbe. La setmana passada assajaren en els jardins del Passeig de Sagrera a les ordres de Juanito Coll. Han après a interpretar cançons escaients a la Setmana Santa, com «La Dolorosa» i «Perdona a tu pueblo», amb un sentiment que va fer aflorar les llàgrimes en els ulls secs dels pescadors que cusen xarxes en el mollet. «Beethoven!», va exclamar el barber del Puig de Sant Pere en veure desfilar Juanito Coll, davant els moixos. «No n'hi ha per tant!», va exclamar, gojosa, Madame Rosa. «I ara no veu que aquests set moixets són Los 7 de Palma?», li va dir un veí sord que li fa la pilota perquè aspira a presidir un club de pensionistes. La senyora Pastor, que era al costat de la Vicepresidenta, en va prendre nota. De manera que en ésser davant del senyor Bisbe, li va anunciar que es disposava a oferir-li un concert de «Betové y lo 7 de Parma». El senyor Bisbe va parar orella, complagut. Mai no esperava sentir el que va sentir! En lloc de tocar música sacra, els moixos interpretaren l'Himne de Riego. Juanito Coll s'havia despistat i era rere dues mulates que feien jazz sota les arcades del Parlament. I els moixos, sense una batuta que els dirigís, tocaven allò que els sortia del cor. «No es la Novena Simfonia...», va comentar el senyor Bisbe, un xic estranyat. «La Novena...? -va respondre la senyora Encarna- 'Qué va! Para usté, siempre la primera». I no era ni la primera ni la segona. Cantava un conductor de galera, tot seguint el ritme de les trompetes i dels tambors: «Si los curas y monjas supieran/ la paliza que les vamos a dar/ subirían al coro gritando/ libertad, libertad, libertad!» Monsenyor Murgui va empal·lidir, i quatre escolanets se l'emportaren, corrents, a la cadireta. Immediatament, la senyora Encarna va alçar la granera, però abans que pegués la primera granerada els moixos ja s'havien escampat en totes direccions. S'arreplegaren a la teulada del Consolat de Mar. Els set de l'orquestra, i tots els que hi tenien algun tipus de parentiu. Total, una moixada. En Durruti, que és un moix negre amb un amplíssim historial de violència -recordin: va ésser el moix que va rapinyar Madame Rosa en el nas, quan aquesta va decidir rodar la clau del rebost-, va plantar, entre dues teules, la bandera republicana. D'aleshores ençà, el neguit de Jaume Matas va en augment, tot pensant que, d'un moment a l'altre, arribarà la família reial a passar les vacances de Pasqua. «Què pensaran de mi, ses majestats?», es demanava, desolat. «Que els tests s'assemblen a les olles», li va respondre la veu de la consciència, tot recordant la noble tradició republicana dels Matas. «Oh! -rumiava, el president-. Jo no vull ésser un test, perquè d'un test tothom coneix l'olla de procedència. Jo vull ésser un mac de torrent que rodola i rodola i ningú no sap d'on ve». Va mirar Tribulete, el President. «Jo som un mac de torrent», li va confessar en exclusiva. «Per això no es preocupi -li va respondre el periodista-. Fixi's en Bush: més que un mac, és un pedrota, i miri on ha arribat». Tanmateix, no escoltava ningú, el president. «Rosa -li demanava a Madame Rosa- com reaccionaran els de la Casa Reial en veure la bandera?» «Jesús! -li responia, Madame Rosa, nerviosa-, els dius que tan amunt no hi arriba la granera d'esteranyinar!» Tothom intentava ajudar. José María Rodríguez va aconseguir un talky-walky. «Allô! -exclamava- De pollo colorado (ell) a todas las unidades. Da comienzo la Operación Gato Estofado. Corto». I al cap d'una estona: «Allô! De pollo colorado a todas las unidades. Divisan al enemigo? Corto» Ningú no li responia, perquè encara no disposa de policia autonòmica. Afortunadament (per a ell, és clar), tota l'oposició parlamentària està disposada a fer mans i mànigues perquè la reforma de l'estatut estigui enllestida abans de juny i posi, ipso facto, un centenar de guàrdies civils a les seves ordres. Tan aviat com mani la tropa, Rodríguez farà petit el tinent Pujolà! Qui era Joan Pujolà? Ai, Déu meu! Els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. En fi, avui, dematí del Dijous Sant, vigília del setanta-cinc aniversari de la proclamació de la República, els moixos del Puig de Sant Pere -predomini de la FAI i presència d'UGT-, s'han apoderat de les teulades del Consolat de Mar. S'hi han afegit, Juanito Coll, les dues mulates i un venedor de crispetes que, un cop ha pujat a dalt, no sap com fer-s'ho per davallar. Marxa desfermada o revolució? Qui sap! Sigui com sigui, perilla, la processó del vespre. Matas no sap on ficar-se, cosa que no li passa a Monsenyor Murgui, que és al campanar de la Seu, parrupant amb els coloms. Pel carrer de Sant Llorenç, baixen cap a la Drassana, vestides de dol rigorós com les dones de Granada, Catalina Cirer i María José Frau. El futur és indesxifrable i el present, incert. (Tampoc no cal alarmar-se. Si fa no fa, el pronòstic és calcat al que es pot fer cada dia en aquest país).