Com informava aquest mateix diari el passat 15 de març, els aborígens australians volien aprofitar la presència a Melbourne de la reina Isabel II, que encara és la cap d'estat de la Commonwealth of Australia, per denunciar Gran Bretanya de «genocidi». I la veritat és que no els manquen raons, ja que l'ocupació britànica iniciada el 1788 fou violenta i racista. Precisament, els estudis històrics més recents han posat de relleu la magnitud dels enfrontaments i de la mortaldat dels natius australians.
Es considera que el 1788, quan els britànics fundaren Nova Gal·les del Sud, hi havia una població aborigen d'unes 750.000 persones. Es calcula que uns 20.000 indígenes varen morir lluitant contra els invasors blancs, molts dels quals, per cert, eren presos comuns deportats per les autoritats de Londres. Aquests enfrontaments, a diferència del cas relativament semblant dels indis de l'Amèrica del Nord, no ha generat gaire literatura ni una filmografia semblant a la dels westerns. Amb tot, es poden trobar algunes obres que reflecteixen la resistència dels aborígens australians, com el film Un vaquer sense rumb, del 1990. Tanmateix, el gruix dels natius australians, unes 600.000 persones, varen morir a causa de les malalties epidèmiques introduïdes pels colonitzadors. A més, en un context de veritable xoc de civilitzacions, la natalitat dels aborígens va davallar considerablement. Cap el 1911 el nombre de supervivents era de tan sols unes 31.000 persones.
Aquest desastre fou facilitat per la difusió i predomini de les idees racistes. El 1867, l'editor dePeak Dows Telegram, un diari de Clermont (Queensland), exigia com a única solució al problema aborigen la guerra d'extermini. Ja en el segle XX, entre el 1910 i el 1970, entre cinquanta i cent mil infants aborígens varen esser segrestats de les seves famílies i inserits en famílies adoptives blanques «per a la seva absorció en la població general». Era una altra mena de «solució final» per als natius australians.
Paral·lelament, els aborígens que vivien en reserves governamentals i en missions cristianes eren controlats amb mà de ferro, i els que habitaven a les ciutats eren sotmesos a un apartheid informal que els feia restar fora de les piscines públiques, al final de les cues a les botigues o sota la pantalla en els cinemes.
En els anys setanta del segle XX, finalment, les autoritats australianes realitzaren un viratge en la seva política aborigen. Aquests, aconseguiren finalment els plens drets civils i polítics i, poc a poc, algunes de les seves terres els hi foren tornades. És el cas simbòlic de la zona desèrtica d'Uluru-kata, on s'ubica el monòlit natural més gran del món i que té un gran valor religiós pels aborígens. A més, el 1973, el govern Whitlman va decidir que els aborigen havien de rebre subsidis d'atur encara que no estiguessin cercant feina.
Tanmateix, actualment, les diferències socials i econòmiques entre la població aborigen, unes 315.000 persones (1,6% del total d'Austràlia) i la majoria blanca és brutal. La seva esperança de vida és 20 anys inferior. Alguns especialistes consideren que ara perjudica greument els aborígens una «cultura d'oposició» que s'ha anat forjant durant segles de discriminació i marginació i que fa que l'esser aborigen es vinculi a desertar de l'escola, menysprear els qui treballen, anar sovint beguts i trobar bé una temporada a la presó. D'altres, posen l'èmfasi en l'excessiu paternalisme de l'administració australiana, que dissuadiria les iniciatives econòmiques privades dels mateixos natius, i en la insuficiència de la política de devolució de terres, que tanmateix no permet als aborígens esdevenir autosuficients. També n'hi ha que consideren un greu problema la persistència d'actituds racistes en la població blanca. Sigui com sigui, si Austràlia sembla més aviat un paradís -es considera que és el quart estat més desenvolupat del món-, pels aborígens ha esdevengut un autèntic infern des del 1788.
