Dijous passat es va aprovar al congrés dels diputats la Llei Orgànica d'Educació (LOE), amb els únics vots en contra del Partit Popular. L'endemà, en una roda de premsa sorpresa convocada a les deu del matí, el president del Govern Central, José Luis Rodríguez Zapatero, anunciava una remodelació del seu gabinet que tenia com a conseqüència, entre d'altres, la destitució de la ministra d'Educació María Jesús San Segundo i la seva substitució per la presidenta de la comissió d'educació del Congrés, Mercedes Cabrera.
No he llegit el text definitiu de la LOE, però sí que n'he vist diversos esborranys i alguna de les seves modificacions posteriors. Però, pel que he pogut constatar a través dels mitjans de comunicació, m'atreviria a dir que aquesta llei no aconsegueix satisfer gairebé ningú.
Cal recordar que la darrera etapa del govern del Partit Popular serví per impulsar la LOCE, que es va fer de forma unilateral i sense cap tipus de consens amb la resta de les forces polítiques ni amb la majoria d'entitats i col·lectius de la comunitat educativa. Es tractava d'una proposta exageradament ideologitzada, marcadament conservadora i que introduïa tocs de liberalisme dins el sistema educatiu. Només aconseguí l'entusiasme dels incondicionals. Es tractava, per tant, d'una llei que no agradava a la majoria de professionals de la docència, ni a la majoria de pares i mares ni a la majoria d'alumnes. Calia, per tant aturar-la, tal com havia promès el PSOE en el seu programa electoral. I així s'ha fet.
Però, de la mateixa manera que el PP no té cap mania a l'hora de governar en satisfer els desitjos dels sectors que li són propers, malgrat provoqui l'enuig dels altres, l'esquerra sempre té com a mal de consciència. I encara més el govern del senyor Zapatero, que té clar que no pot fer res que trenqui amb la imatge de dialogant i bon al·lot que mira per tothom que s'ha treballat a fons. Així que hom ja va començar autorebaixant els plantejaments inicials, per seguir amb un enfilall de conscessions, una darrere l'altra, a l'església, a les associacions de pares més conservadores, als centres privats i concertats...
La ministra i, de retruc, supòs que també el president del Govern, es devien pensar que amb aquestes renúncies assolirien el consens amb tota la tropa conservadora. Idò no. Els que s'hi oposaven, segueixen en contra i una bona partida dels qui no volien la LOCE, han quedat bastant decebuts amb la LOE. I això és el més trist, quan aquesta ànsia per trobar l'equidistància, el punt a mig camí de tothom, no basta per acostar els contrincants, però sí per defraudar els propis.
Tal vegada ha estat aquest grau d'insatisfacció que ha impulsat el senyor Zapatero a desfer-se de la ministra, però pens que ha estat una equivocació estratègica de primer ordre. Si ell subscriu tots els punts i comes de la LOE, no hauria d'haver destituït la persona que l'ha feta possible. I si no li acaba d'agradar, no l'hauria d'haver aprovada. L'únic que ha aconseguit amb aquesta mesura ha estat desprestigiar la pròpia LOE i oferir un caramull d'arguments a l'oposició per transmetre una imatge negativa de la llei a l'opinió pública. No ho sé, però si el PSOE no guanya d'una manera clara les properes elccions, no m'estranyaria gens que la LOE acabàs com la LOCE.
