Si no em falla la memòria, era l'any 1988 quan el PSOE, que governava amb l'Entesa de l'Esquerra de Menorca (EU-PSM) el Consell menorquí, va encarregar a una empresa anomenada «Estratègia Local» un informe sobre l'organització política i administrativa de la institució insular. L'interès d'aquell informe era molt escàs, els mals que arrossegava llavors el CIM eren prou coneguts pels qui habitaven la casa del Camí des Castell -els d'índole administrativa eren molt menors en relació als de caràcter polític, derivats del constant boicot que li feia el Govern de les Illes Balears, que presidia Gabriel Cañellas. En aquell context, no deixava de ser curiós veure com els polítics que encarregaven aquell estudi (no era el primer que es realitzava sobre el mateix tema) eren, ells mateixos, entrevistats pels «tècnics» d'aquella empresa per tal d'auscultar-ne els problemes i cercar-ne les solucions. A l'hora de pagar aquell estudi, l'EEM va abstenir-se d'autoritzar-lo al·legant que si no li havien donat opció a discutir l'oportunitat de l'encàrrec ni l'havia, doncs, votat, tampoc no ho faria per autoritzar-ne el pagament. Sembla que aquella «infidelitat» dels socis minoritaris en el govern, va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència de Borja Carreres Moysi, que era Alcalde de Maó i Secretari General del PSOE, el qual va instar el president Tirs Pons a retirar als dos consellers de l'EEM les competències delegades i fer-los fora del Govern del CIM. El febrer de 1989 es va consumar la crisi. No cregui, però, el lector que el preu de l'estudi fos com els d'ara; no cert. El cost no va arribar a dos milions de pessetes; tanmateix venia a sortir a unes cent mil pessetes per pàgina, atès que en tenia vint, per no dir gairebé res més que obvietats. (A qualque arxivador dec guardar aquells folis). La dreta pepera, encapçalada de facto per un astut professional de la política, va saber treure profit d'aquells errors del govern exercint una crítica implacable, tasca d'oposició que, en certa manera, preludiava l'estil de la crispació accelerada en què estan instal·lats avui els populars. Acceptaré que, vistes les coses amb ulls de gent avesada a tot allò que avui passa arreu, els de l'EEM deguérem ser poc pràctics tot i volent ser estrictes. Però llavors la vara de mesurar no era la mateixa i crèiem, potser equivocadament (a mi, però, no m'ho sembla), que hi havia coses que no eren de rebut. Com, per exemple, emprar els diners públics per pagar serveis de dubtosa justificació i encarregats directament a empreses tapadora que servien per finançar els partits majoritaris, en aquell cas al PSOE. El temps ajuda a comprendre millor les coses i, ves per on, aquell Dídac Fàbregas Guillén (Ripollet, 1947), aleshores responsable d'Estratègia Local, exmilitant de l'Organització d'Esquerra Comunista i de Plataformes Anticapitalistes de CCOO, integrat després al Partit Socialista de Catalunya (PSC-PSOE), acabà, si la meua informació no m'engana, relacionat amb alguns embolics financers, recordem la trama il·legal FILESA, que finançava el PSOE i per la qual més d'un destacat socialista va anar a presó.

No cal dir que el PP balear, allà on governava, no estava precisament net de pràctiques il·legals, com la prevaricació (casos judicialment sentenciats, com el del Túnel de Sóller i Cañellas, «Torcal» i «Zeus», subvencions olivareres, cas de Marratxí, etc.). I pel que fa a la manera d'afavorir empreses que després agraïen els serveis, només cal activar la memòria d'alguns exregidors de diferents municipis insulars i d'altra gent informada per saber com anaven les coses en l'adjudicació de llicències i de contractes d'obres i serveis. No calia, per saber-ho, tenir especial «enginyeria urbana» ni mirar només a estribord.

Què em duu ara a pensar coses tan lletges? Doncs, sí, notes d'actualitat relatives al finançament irregular d'alguns partits i a l'enriquiment corrupte d'alguns càrrecs públics. Ha passat amb sordina la dimissió del president del Consell Consultiu de Catalunya, Joaquín Tornos, elegit a proposta del PSC. Alguns membres d'aquest òrgan (com el seu president) van rebre encàrrecs per elaborar, des dels seus despatxos professionals, informes remunerats per a l'Administració sobre assumptes que, puntualment, podrien implicar el seu pronunciament institucional. D'acord amb la llei actual, açò no és incompatible, però no es pot negar que és força lleig.

Respecte als processos de Marbella, emblemàtica capital de la corrupció, la ciutat malaguenya en les primeres eleccions municipals va elegir un alcalde comunista i des del 1983 governaren socialistes i andalusistes per acabar essent el buc insígnia del GIL. Doncs, és el cas que aquesta deriva cap a la corrupció més repugnant no hauria estat possible sense la participació activa del cos electoral o la passiva dels mateixos partits majoritaris que han callat i consentit durant massa temps. Prou per adjudicar-los ara una part no petita de la quota de culpa.

I parlant de quotes, el 15% que exigeix ERC als seus càrrecs de confiança no és cap pràctica original; en temps de més netedat democràtica, era pràctica habitual dels partits d'esquerra, una manera de finançar el partit que em sembla molt més clara i transparent que no les fórmules «legals» que s'apliquen els qui ara s'esquincen hipòcritament les vestidures. Són els qui fan campanyes electorals insultants en despeses, tot per arribar a manipular cervells amb èxit, són els que obtenen préstecs a baix interès o a cop de condonacions de deute; són els qui no cessen de parar mà als donatius anònims. Doncs, crec que ha estat precisament en Puigcercós d'ERC qui ha gosat presentar una proposició de llei al Congrés dels Diputats per eliminar els donatius anònims als partits. Miri vostè que la gent honrada hauria de donar suport a qui s'oposi a les donacions anònimes. O és que cal ser gaire mal pensat per veure darrere de les donacions anònimes un canvi de favors?

D'altra banda, a qui pot sorprendre que els qui feien més escarafalls amb el 3%, insinuat per Maragall, ara callin com a morts davant la terrossada que cau des del «Levante feliz» d'en Zapalana (recorden el motiu que va donar aquest home per explicar per què feia política?) i la Múrcia assedegada de regar camps de golf... fins a la capital de la «Costa del Sol», on alguns edils i els seus «tècnics» tal vegada hauran de passar una temporadeta a l'ombra. És ver que Marbella rima amb Ciutadella, i no amb Eivissa, Calvià, Santanyí, Maó o Palma; però encara que no rimin, és igual.