Qui ha dit què

Les males pràctiques es contagien a una velocitat huracanada. I sobretot en aquells contextos en què, qui se'n serveix, se sent beneficiari d'un ample suport popular. Així, s'han vist créixer les amples onades propagadores del feixisme. No és el cas, però sí que s'ha vist i continuam veient com es consolida allò que anomenaríem una certa moral de la dialèctica insidiosa. Consisteix a llançar des d'insinuacions fins a acusacions falses, a propagar mitges veritats -sempre tan letals-, amb la finalitat d'omplir d'obstacles l'accés a la veritat objectiva de les coses. La història dels totalitarismes i de les democràcies n'és un mostrador excepcionalment variat. D'aquesta pràctica, hi ha mitjans de comunicació que n'han fet llibre d'estil i que en viuen, encara que, adesiara, es registri en el seu si alguna baixa per asfíxia moral. I hi ha, sobretot, polítics que els esperonen i se'n serveixen, amb la consegüent collita de fal·làcies. La majoria de ciutadans segurament estaríem d'acord a assenyalar el segon govern d'Aznar com l'edat d'or, en democràcia, d'aquests procediments. De fet, el seu abús va ser assenyalat com l'argument decisori de la derrota del PP. Però l'estratègia continua sent la mateixa en molts d'àmbits de la vida pública. Aquest llenguatge és tan nociu perquè assoleix extrems perillosos com perquè s'instal·la en les pràctiques de la quotidianitat. No sempre es tracta de fer joc brut, però sí de no jugar molt net. D'exemples, tants com vulgueu i cada dia. Un de molt recent: en un debat televisiu, uns ciutadans lliures i acreditats critiquen aquells columnistes que han criticat el Bisbat per la seva actitud en l'afer Leo Bassi. Defensar la cúpula de l'Església catòlica mallorquina, en aquest cas, no té problema: hi ha un contracte per mig que li dóna la raó. És aprofundint una mica més com es pot no estar d'acord amb el Bisbat, però això tampoc no el desautoritza. En fi, aquests ciutadans del debat fan una passa més -també valoren pejorativament Bassi com a home de teatre: res a dir, si no fos que ho fan per reforçar arguments d'una altra naturalesa-, fins a acusar els crítics del Bisbat d'haver-ho estat també amb els autors de les caricatures de Mahoma. Així, es fan el menú al seu gust. Però resulta que molts dels crítics amb el Bisbat simplement no ho han estat amb els caricaturistes. Aquest llenguatge insidiós, de tan ràpida assumpció, contempla la inclusió de falsedats en el discurs, ni que es tracti de vagues generalitzacions, per fer irrebatibles els arguments propis: tot plegat, dubtosament cristià. Però podria ser pitjor.