Llegit als papers: «El frau fiscal augmenta un 9'6% a Balears i arriba als 163 milions d'euros». I el primer que em surt de la gorja és un so automàtic i gutural molt paregut a: alçaaa...! És una quantitat bestial, aquesta. I primera pregunta: com ho poden saber? Segueixes llegint i ve quan t'aclareixen que, aquests euros són els que «han detectat», no els que s'han defraudats de ver de ver. Aaaah! O sigui que la quantitat del frau no es pot aclarir, sols suposar. Seria elevar els 163 milions a la enèsima potència, un grandiós, enorme merder. Mareja i tot. Quin dineral, ostres! Sí, sí, perquè posem un cas, si et diuen que aquest cap de setmana han posades cinquanta multes per excés de velocitat a les carreteres de Mallorca, quin percentatge de conductors pensen vostès que s'excedien en la velocitat per haver pogut glapir aquests cinquanta? Ah, però tranquils, no sigueu dolentots i no penseu ni per un moment que es tracta d'empresaris illencs, els delinqüents. Don Raúl Burillo, el delegat de l'Agència Tributària diu que, més que res passa que el creixement urbanístic atreu les xarxes de blanqueig de capitals, que, per si vostès no ho sabien, sol provenir de «diferents bandes d'Europa, inclosos els països de l'Est, de vegades en forma de màfia». De tota manera i per llevar ferro a la qüestió, no fos cosa es poguessin enfadar, pobrets, van i no diuen cap nom ni un, ni nacional ni estranger. Si haguessin fet salvatge una cartera i els haguessin enxampat, sortirien en fotografia a la pàgina de successos. Puta món.

I ara que parlam de doblers, en Pere Sampol del PSM, el mateix dia, diari i secció «Local» de la notícia anterior, va i s'arranca dient que «el govern de Jaume Matas ha endeutat i compromès despesa per 4.778 milions d'euros (800.000 milions de pessetes) que s'haurà de pagar fins l'any 2036». Als meus néts encara els tocarà gratar-se la butxaca...! Afegeix algunes dades que fan arrissar els pèls del clatell, per acabar amb el següent comentari: «No ens sorprèn que en Matas hagi anunciat la seva retirada perquè el pastís que deixa serà ben amarg...»

En tot i amb això, m'ha vengut a la memòria una endemesa que succeí al meu poble ja fa molts d'anys, i també en fa un bon grapat que morí, el seu protagonista. Resulta que hi havia un fuster ben manyós anomenat A.G., que tant li anava bé fer feina grossa com fina, era un tot terreny, l'home, en contra del costum vilatà que tirava més cap a l'especialització. Amb aquestes, un any quan estiuejava una setmana llarga a Can Picafort amb la família, es fixà amb un llaüt ben curro que estava varat al petit club nàutic que hi havia llavonses. I li pegà la sobtada dèria de fer-ne un de ben igual. Tirà de croquis i mides, i ja ho crec que el va fer. Dos anys de feina a hores perdudes li va dur, però el va fer. I potser li sortí més bell que l'original i tot, mirin que els dic. El dia de la inauguració, que havia llogat un camió per portar-lo i emparaulada la rampa del club nàutic per posar-lo en remull, se'n dugué un cugul que encara el poble en parla, adesiara: no passà per la branca del portal de cap de les maneres. Un brancal fet de tres peces de pedra viva, que si les desmuntava perillava fer ull la casa. El deixà anar dins la fusteria, i els seus hereus encara el deuen contemplar, si no n'han fet estelles.

Tot plegat ara no sé del cert perquè us he contat la feta de mestre A.G. O sí, però m'estim més que vostè, lector, entrelluqui les possibles analogies a part o banda. Acabar amb un acudit del genial «Pepe» a «U.H.» Un que cridava fort: «'No teneis vergüenza!» I un altre que li demanava: «¿Quienes?», i li contestava: «Ellos ya lo saben». Poques paraules i ben dites, eh?. Res més per avui. Bona nit tenguin.