Dia 20 de març han arribat -la data en punt- travessant el cel de l'Àfrica. Ja són aquí les orenetes, o oronelles, que al meu poble es diuen vinjolites. Anunciant la primavera d'estiu, que enguany es presenta amb una puntualitat civilitzada, retxen l'espai blau mentre s'esquitxa de vermell fort l'herba venturera de les rotondes, que la conselleria d'obres públiques ha col·locat a cada cruïlla de les vies de ronda: les roselles primerenques. I ja hem canviat l'hora. Que exigent que ve la primavera! Ve, si més no, amb l'exigència de qui sap què per collir cal haver llaurat primer la terra i sembrada la llavor, cada cosa en el seu temps, i deixar, finalment, que els dies passin, que plogui bé, que tot eixumori... Talment els fruits de la terra, la pau no és una sorpresa que brosti d'un dia per altre, sinó que és conreu prou difícil que reclama crear les condicions per fer-la possible i una atenció permanent.

Serà possible mai que Rosa Díez i Mayor Oreja cantin junts -per dir-ho de qualque manera- l'himne d'Euskadi (melodia popular i lletra de Sabino Arana: Gora ta gora Euskadi...) amb Arzalluz, Otegi i Patxi Zabaleta? Sembla difícil que això passi, com ha passat a Catalunya amb Piqué i Carod entonant Els Segadors -també de qualque manera, és clar-, i no perquè tots dos nomin Josep, sinó en virtut d'allò que en diuen transversalitat. La transversalitat és una fórmula que permetrà, a desgrat de les discrepàncies, que amb vots diferents i en un context de comèdia tàctica, els partits catalans facin envant un Estatut que, certament, no culmina les aspiracions de ningú, però que conté part de les aspiracions de tots (o quasi tots). La fórmula transversal exigeix, com els fruits primaverals, que prèviament hi hagi hagut saó, que els polítics es coneguin i es respectin i que sàpiguen parlar. Saber parlar no és tan sols qüestió d'estil, sinó de continguts: fer-se entenent en allò que les paraules signifiquen i dir-les amb el to adequat.

Divendres passat a vespre, hores abans d'arribar les primeres vinjolites d'enguany, vaig tenir la sensació que a les illes Balears la transversalitat política era possible. Va ser a la sala d'actes del Cercle Artístic de Ciutadella escoltant les intervencions dels portaveus dels grups parlamentaris a la ponència de la Reforma de l'Estatut. Guillem Camps (PP), Joana Barceló (PSOE), Eduard Riudavets (PSM) i Miquel Rosselló (EU) van exposar els seus criteris en format de taula rodona moderada pel periodista Josep Bagur. En aquella hora foscant, semblava que s'havia treballat una base d'acord àmplia i que la reforma faria via i arribaria a les Corts espanyoles abans que les trompetes electorals convoquin, l'any que ve, els partits a la palestra. EU i el PSM volen un concert econòmic solidari per assegurar un bon finançament, però davant la negativa del PSOE i del PP, no en fan casus belli perquè saben que els seus vots no són determinants ni a Palma ni a Madrid. Tanmateix tots diuen que és el moment per resoldre el deute històric (degut al greuge d'un sistema de finançament autonòmic escandalós per dolent a les illes Balears). Tots estan d'acord a donar pes institucional als Consells i blindar-ne les competències que seran no ja transferibles sinó pròpies. I respecte a la llengua catalana, els dos partits majoritaris i espanyols neguen la fórmula catalana simètrica amb l'oficialitat del castellà a la Constitució (tenir el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials) a canvi de no tocar la situació actual i no fer cas a alguns presumptes «savis» de les modalitats balears... Davant el cas de crear un Consell a Formentera i alterar l'equilibri numèric actual al Parlament -proposta electoralista del PP- sembla que optaran finalment per remetre's a una futura llei que, per aprovar-se, necessiti una majoria àmpliament qualificada.

Escoltant-los, hom pensa que no tindrem l'Estatut que es mereix una Comunitat insular, amb llengua i cultura pròpies i sotmesa anys i panys a múltiples greuges. Hi ha consens per endegar una reforma que millorarà les possibilitats d'autogovern que tenim ara. Ja sé que en Llorenç Capellà es demanava si més competències no havien de servir als nostres governants per fer més destrossa i endemesa, i probablement no li manca raó quant a l'oportunitat política. I tanmateix., el cap et diu que la transversalitat no deu ser dolenta.

Però després de meditar-ho més, veus que no és possible anar gaire més enllà d'aquesta limitada pauta o esquifida cosa. Tal com reflecteix la consciència política dels insulars, tan nacionalment espanyola i provinciana políticament, ¿que potser ens mereixem res més? Posats a no haver-hi, aquí no hi ha ni el doble sentiment de pertinença que els sondeigs sociològics detecten a les quatre províncies catalanes. Les classes dirigents «balears» s'estimen més pidolar les miques que puguin caure de la taula del poder; al cap i a la fi, no hi ha un poble que els exigesqui altrament, que reclami el dret de ser més que una província de negocis aptes per als més espavilats; la terra més que un paisatge és una especulació parcel·lària; la llengua, un 33% en decadència; la cultura una nosa que no facilita fer doblers, i la pàtria una terra que governen habitualment «es nostros». I la democràcia, una qüestió de vots. En un article que em va semblar brillant, González Faus opinava abans d'ahir que als votoaddictes no els importa el país, sinó els rèdits electorals. Que la missió dels partits democràtics no és conquerir el poder i perpetuar-s'hi, sinó donar poder al poble i servir-lo. Per a la primera cosa, la manipulació; la segona, en canvi, és summament difícil, ja que «el poble» sol estar dividit fins i tot en les coses més fonamentals, sobretot allà on els sistemes polítics tenen un baix perfil cultural i educatiu, que facilita la desinformació i la manipulació.

Més que la frase de la cançó de Maria del Mar Bonet («que exigent que ve la primavera!»), a l'Estatut balear tal vegada li escaurà més la lletra del valset que cantava Luis Mariano: -La primavera ha venido y no sé cómo ha sido. Milagro de París.., París, de sedas y encajes... En realitat, vindrà... de Madrid, sense feina de macetes. Ah, i cap miracle: la tela ens la donaran feta i no serà ni seda ni estamenya, serà xarpellera o arpillera, o sigui roba de sac.