Esperança. L'esperança d'un bé ja és un gran bé, va escriure algú, i per això hem de passar aquests primers dies paladejant-la una mica. Cal reflexionar i analitzar, i cal administrar l'optimisme amb tota la cautela que tothom ha esmentat, però no deixem de banda l'ocasió d'assaborir una mica l'esperança: la vida política no ens dóna gaire oportunitats de fer-ho.

Guanya la democràcia. En democràcia tot es pot defensar per mitjans legals i pacífics. Amb l'amenaça terrorista, però, alguns són acusats de jugar amb l'avantatge del xantatge dels explosius, i d'altres utilitzen la violència com a pretext per negar el dret a plantejar segons quines transformacions. Un paisatge lliure de violència seria també un paisatge obert perquè tot pugui esser parlat sense el dubte d'aprofitar-se, en un sentit o un altre, de l'ombra del terror. Tot vol dir tot: no només la relació del País Basc o Catalunya amb l'estat sinó també la República, el paper dels exèrcits...

Preu polític. Ho hem sentit centenars de vegades, en un parell de dies: no s'ha de pagar un preu polític. És sorprent com són d'elàstiques algunes frases com aquesta: tant, que l'hem sentida en boca de dirigents del Partit Popular, i en boca de líders nacionalistes tan assenyalats com Josep-Lluís Carod-Rovira o Patxi Zabaleta (Aralar). En la boca dels primers sona com una advertència: us vigilam. En la boca dels segons, com l'indici encoratjador de com pot ser d'important el consens. És el problema de les frases que tothom utilitza, i que cadascú entén a la seva manera. He sentit a la ràdio algú que deia que canviar la política penitenciària era pagar un preu polític: és evident que no entenem tots el mateix, per la frase.

La pau dels valents. La frase és tòpica, però ens recorda que la pau sempre exigeix coratge. No tant el coratge del risc físic, en aquest cas, com el coratge d'acceptar que haurem de fer passes que, des de l'estómac, ens resistiríem a acceptar. Som generosos quan concedim allò que ens costa concedir.

Els presos del GAL. D'entre les distintes idees que he llegit i sentit, m'ha cridat l'atenció aquesta de Pilar Rahola: si la situació aconsella que l'estat de dret sigui generós amb els presos, els presos del GAL també hauran de ser beneficiaris de la generositat. Xoca, d'entrada, i no sabria improvisar una opinió.

Una mala notícia. No em vull posar en la pell de qui ha conegut l'anunci de l'alto el foc i ha reaccionat com qui sent una mala notícia. Hi ha hagut declaracions que han dissimulat malament el sentiment de contrarietat de qui veu trontollar tota una estratègia de partit. No em vull posar en la pell de qui ha viscut el contrast entre la seva amargor i l'aire d'esperança que s'escampa.

Dret a fracassar. Si tots hem parlat de cautela és perquè ningú no pot tenir la certesa que l'esperança no descarrilarà. Si és així, tota la responsabilitat serà dels violents: ho ha dit, amb tota la raó, el lehendakari Ibarretxe. I Duran i Lleida ha recordat el dret del govern espanyol a fracassar: que la cosa acabàs malament no llevaria valor a l'intent. Una aposta val per ella mateixa. Ho hauríem de tenir present, per si algú espera el fracàs del procés per dir que ell ja ho sabia, que ja ens havia advertit.