Hi ha una primera classificació arran del tractament de la perspectiva oberta pel comunicat d'ETA: els que ho han vist des de Madrid, simplement com una qüestió d'Estat; i els que han mirat d'incorporar el punt de vista de la gent que viu més directament la situació, els bascos. El punt de vista de les persones. Naturalment que ens afecta a tots, a uns més que als altres -les víctimes en primer lloc-, però l'assumpció del punt de vista defineix no ja les maneres d'acostar-se a la realitat, sinó la tria dels instruments per analitzar-la. En aquest sentit, alguns mitjans catalans s'han esforçat a guanyar proximitat, i així les seves informacions, a judici de servidor, han il·luminat significativament el paisatge, tan obscur: res a veure amb la majoria de productes audiovisuals generats en la capital de l'Estat, on, deixant de banda les declaracions de polítics, molts d'opinadors s'han limitat a fer d'ells mateixos, a representar el paper de sempre, sense adonar-se de la fragilitat del material que manegen: ereality show com a marc de la vida i la mort. Mònica Terribes, de TV3, va entrevistar, entre altres, el missioner redemptorista Alec Reid, a les antípodes dels procediments reduccionistes d'allò que és extremament complex. A aquest sacerdot, que s'ha mogut en l'ombra del terrorisme a Irlanda i aquests darrers anys a Euskadi, li hem d'agrair una lliçó, s'avança amb la negociació i el diàleg: i per això és menester moure's en un context de cultura democràtica. En aquesta assignatura, encara som, tots plegats, uns reclutes, tot i que hi ha graus: segons el capellà, l'arribada dels socialistes al poder va obrir una porta que amb el PP es mantenia tancada. No tots els polítics són iguals. Poques hores després de l'anunci d'ETA, encara queden moltes ressonàncies d'aquesta actitud del PP. No sabem si es tracta d'una inèrcia que es neutralitzarà aquests dies o si, al contrari, es recarregarà d'energia negativa. Però, per part d'alguns sectors de la dreta, jerarquia catòlica entre ells, i per part d'una associació de víctimes, s'ha desencadenat un llenguatge fet a mida per dinamitar qualsevol avanç en el camí de la reconciliació. Ni una paraula d'esperança. Tot són advertències de la necessitat de passar comptes, de castigar, de derrotar... quan encara no sabem si hi haurà una segona passa. L'espai mediàtic se n'ha omplit. A l'altra banda, en la de les realitats tàctils, la gent que vol viure en un lloc anomenat futur, unes persones que el discurs centralista encara no ha fet visibles.