La dreta espanyola té una obstinada tendència a enarborar bel·licosament allò que en diu la «derrota» del terrorisme com a pas irrenunciable per implantar la pau. No parla de la derrota o la invalidació dels conceptes, dels valors, de les idees que conformen el món mental del terror, sinó de derrotar les persones. Des de l'oposició, habitualment es pot exigir la lluna al govern sense que passi res: és el joc de sempre, una mica oiós, de la versió degradada del parlamentarisme que es viu per aquí -i no d'ara mateix. Però quan, d'una determinada operació política, se'n pot derivar la vida o la mort de qui sap quantes persones en el futur, les paraules han de ser més ben triades que mai. Durant aquests dos anys, de vegades s'ha pogut donar la impressió que alguns elements del PP no perdonaven a ETA que no s'hagués fet visible en els atemptats de l'11 M: han emprat l'il·lusionisme sòrdid de la insídia perquè, en aquella barbàrie, hi poguéssim sospitar l'ombra d'ETA. De vegades es té la sensació que alguns elements del PP no tenen la serenitat suficient, la saviesa política imprescindible per afrontar la possibilitat de la pau. Sabent com sabem tots fins a quin punt és delicada la xarxa que s'ha de teixir perquè la pau pugui salvar la infinitat d'obstacles a l'aguait, els ulls de molts de la ciutadania es giren ara cap al PP, amb un tel inevitable d'aflicció, perquè sabem que si la cúpula d'aquest partit no canvia radicalment d'actitud és molt difícil que s'arribi a bon port. Quan parlen amb tanta rotunditat de «derrotar», per ventura seria bo que cercassin una mica de temprança en la consideració d'algunes de les seves accions, com totes les dificultats que, quan governaven, crearen als descendents dels republicans assassinats durant la guerra civil i enterrats en fosses comunes. Aquests eren els derrotats. Podrien recordar quan hi ha hagut, per darrera vegada, vencedors i vençuts a Espanya, i com els vencedors administraren la victòria del seu cop d'estat, i la guerra i la llarga repressió subsegüents. Alguna lliçó s'hauria d'aprendre de la generositat dels «derrotats» arran de la transició, mentre tants i tants o combatien o s'abstenien de votar la Constitució. No demana ningú que s'adopti la via de l'amnistia general, només s'espera que de veritat es vulgui la pau i es deixi treballar el govern sense interferències ni intemperàncies. Hauria de ser possible que tots creguéssim que tothom, novament, vol la pau, perquè, si això no fos així en l'ara i aquí de la història, allò que en temps d'Aznar se'n va començar a dir fractura social entraria en una via de no-retorn, que ens menaria a consolidar la concepció d'Espanya com a dos bàndols irreconciliables. Servidor em reconec ubicat entre els que ara passen molta pena intentant endevinar el comportament del PP durant el procés.