Quan a l'escola encara no s'ha aconseguit el bilingüisme, ja es pensa a encolomar-li un irrealitzable trilingüisme. Parlem clar, des del cofoisme insensat es parla que ja s'ha assolit el que es diu en el Decret de mínims, i és totalment fals; les úniques escoles que han aconseguit els objectius del Decret de mínims i de la Llei de Normalització Lingüística són les que han fet tot l'ensenyament en català. És suficient comprovar quantes i quines persones que acaben l'ESO són capaces d'usar el català oralment i per escrit, igual que el castellà. De totes maneres, les equivocacions a l'hora de comptabilitzar les assignatures que es fan en una o altra llengua són molt grans.

Explicaré una de les maneres de fer l'estadística per comprovar si es fa el 50% de l'ensenyament en català. A la programació general anual de cada escola o institut s'indica si les assignatures es fan en català o en castellà. Per saber-ho el professorat diu en quina llengua fa les classes i això serveix per esbrinar el nombre d'hores de cada assignatura que es fa en una llengua o altra. S'aplica una senzilla regla de tres per saber quin tant per cent d'hores es fan en català i quin tant per cent es fan en castellà, o bé el nombre d'assignatures. Així record que a finals de la dècada dels 90, la PGA d'un l'Institut informava la Conselleria que es feia un 70% en català i un 30% en castellà i que la llengua vehicular era la catalana. Tot això servia per anar fent les estadístiques que després haurien de confirmar que es complia en escreix el Decret de mínims.

En canvi, si observaves què passava realment, comprovaves que tot l'alumnat parlava en castellà, que la majoria de professorat també l'utilitzava quan xerrava amb els i les alumnes del centre, fins i tot pels corredors i pel pati i quan conversaves amb els professors i les professores sobre el tema et confessaven que encara que s'haguessin proposat fer les classes en català, havia estat impossible perquè molts d'alumnes s'havien encarregat d'impedir-ho, i fins i tot es tenien dificultats per fer les classes de català en aquesta llengua, i les d'anglès utilitzaven normalment com a llengua vehicular el castellà. I algunes classes que el professorat explicava en català, l'alumnat feia els exàmens en castellà, hi feia els treballs i les intervencions imprescindibles a la classe. Així que les estadístiques havien de ser falses. Per tant, em vaig dedicar durant aquell any a preparar un sistema per comptabilitzar com es feien realment les classes.

Per començar s'ha de saber que l'aprenentatge d'una llengua a l'escola depèn de la pràctica lingüística que facin els i les alumnes a les classes, de les pràctiques d'escoltar i entendre, de parlar, llegir i escriure que facin en aquella llengua, i no de l'ús d'aquestes habilitats que en faci el professorat (quan el professorat explica, l'alumnat desenvolupa l'habilitat d'escoltar i entendre). Per tant, a partir de la pràctica diària i dels estudis sociològics que s'han fet de les habilitats lingüístiques més usades en el món adult, es va arribar a la conclusió que a les classes l'alumnat realitzava les següents tasques relacionades amb l'aprenentatge d'una llengua, tant si la classe era d'aquesta matèria com si era de qualsevol altra assignatura: parlaven espontàniament uns amb els altres, escoltaven converses espontànies, parlaven en les intervencions sol·licitades pel professorat o en els diàlegs i debats, i també escoltaven el professorat i la resta de companys en les seves intervencions, llegien el llibre de text, la pissarra, els treballs, la pantalla de l'ordinador, els murals, altres llibres, les fotocòpies, els taulers d'anuncis, els diaris, etc., escrivien exercicis, treballs i exàmens. Per tant, es va assignar un tant per cent a cada una d'aquestes tasques en les assignatures on predominava la conversa i el material escrit, i es va deixar que el professorat de les classes de plàstica, tecnologia, educació física, etc., assignàs els percentatges que cregués oportuns. D'aquesta manera tothom va analitzar classe per classe, i curs per curs, tenint en compte que una professora de matemàtiques que fes classe a sis cursos podia obtenir resultats distints segons l'alumnat de les diferents aules, ja que si s'assignava un 30% a l'apartat de llegir, s'havia de treure la mitjana de quin tant per cent es llegia en català i quin tant per cent en castellà. I així després d'explicacions en grup i individuals sempre que ho requerien, vàrem arribar a la conclusió, després de centenars i centenars de càlculs, que les classes es feien en un 38% en català de mitjana. Per tant, s'havia rebaixat quasi a la meitat l'estadística que s'havia enviat a la Conselleria a principi de curs. Aquesta experimentació es va posar en pràctica amb professorat diferent i sempre els resultats eren semblants, per tant, és un mètode que funciona.

Amb això no volia més que demostrar que si ara es deixàs només un 33% per dedicar a l'ensenyament en català, una vegada posat en marxa el trilingüisme, només quedaria entre un 15 i un 20 per cent real per a l'aprenentatge i perfeccionament del català, segons l'estudi citat anteriorment, que l'abocarien ràpidament a la substitució lingüística. Està totalment demostrat que només les escoles que fan l'ensenyament totalment en català són capaces d'arribar al bilingüisme. La introducció de l'anglès és un bé cobejat per la societat que valora l'aprenentatge d'aquesta llengua en un lloc on es viu del turisme i que si es domina aquesta llengua es poden trobar millors treballs i més ben remunerats, però una llengua que no té entorn social on es pugui practicar no s'aprèn del tot mai, tot i que la motivació familiar ajudaria més l'anglès que el català, però al cap i a la fi, tots els que tenguessin doblers suficients acabarien aprenent la llengua anglesa amb les estades a països on el poguessin practicar.

Una llengua que ocupa els principals espais socials de la comunicació, que es troba majoritàriament en la retolació, a les ràdios, a les televisions, als llibres, als diaris, als mercats, als bars, a les botigues, a les etiquetes, que pot ser utilitzada a qualsevol part, etc., com el castellà no té cap ni un problema d'aprenentatge. Per això si un infant castellanoparlant vol aprendre anglès se l'escolaritza en un col·legi anglès i si vol aprendre francès, en un de francès, on tot es fa en anglès o francès, menys l'assignatura de castellà, i on la llengua vehicular és la corresponent al tipus de col·legi; aquest infant en acabar la seva vida escolar dominarà l'anglès o el francès i el castellà d'una manera acadèmica, que és el mateix que passa si es troba escolaritzat en un centre on tot l'ensenyament es fa en català.

En canvi, fer un ensenyament trilingüe, a part de les dificultats i l'enorme cost que suposaria preparar el professorat per fer aquesta tasca, fa 25 anys que es fa reciclatge de català i encara no s'ha acabat quan ja es podria pensar en el reciclatge dels reciclats, l'aprenentatge de l'anglès seria insuficient, i l'aprenentatge del català seria totalment deficient, cosa que asseguraria la desaparició de l'ús del català de les noves generacions, i després se substituiria. Com sempre, la llengua que no tendria cap patiment seria la llengua castellana.

Es veu que les persones que volen posar en marxa aquest invent és perquè deuen creure que amb el bilingüisme no n'hi ha hagut prou per fer desaparèixer la llengua dominada, la llengua que pensen que és de segona i que fa nosa i volen accelerar la seva desaparició. Per tant, el trilingüisme que volen posar en marxa referma el castellà com a llengua dominant, beneficia molt poc l'anglès, molt menys que els doblers que s'hi inverteixin i destrueix la llengua catalana. No volen aprendre que un conjunt de governs forans i invasors han maldat durant segles per foragitar la llengua catalana d'aquesta terra i que ells com a Govern d'aquí tenen l'obligació de retornar la normalitat a una llengua que en aquests moments es troba molt lluny de la seva normalització.