La setmana passada vaig assistir a la conferència que, organitzada per la Conselleria d'Innovació, va impartir el doctor Bernat Soria. Hi vaig anar per dues raons. Una perquè el tema de què parlava Soria -les possibilitats de curació de la diabetis mitjançant l'ús de les cèl·lules mare- era molt interessant. La segona raó era perquè conec des de fa molts d'anys el doctor Soria. El dos érem representants dels penenes de la Facultat de Medicina de València. A Soria li dec moltes mostres de l'hospitalitat com les que dec a molts altres valencians. Però a Soria li dec també haver incorporat al meu esquifit repertori els millors acudits, que acostum a contar únicament quan es fa imprescindible. No cal que us digui que el nap i la figa són el rei i la reinona d'aquestes historietes que a mi em semblen la mar de divertides. Allà on hi ha pèl hi ha alegria.

La conferència va ser molt bona -Bernat posseeix una excel·lent retòrica fins i tot en castellà-, però jo em vaig entristir una mica perquè vaig veure que la recerca sobre les cèl·lules mare i la diabetis no ha fet més que començar i que hi ha una quantitat gairebé infinita de problemes que resoldre abans que aquesta terapèutica pugui ser emprada. Bernat Soria en la seva conferència fa fer una referència als descobridors de la insulina, Banting i Best, i mostrà la primera pacient que s'havia tractat amb insulina. Era una adolescent que tenia un aspecte cadavèric abans i que al poc temps del tractament, quan se li repetí la fotografia, presentava un aspecte gairebé immillorable. Les fotografies eren de l'any 1930.

Les fotos em feren formular en el meu interior aquesta pregunta: com era possible que la diabetis fos un malaltia hereditària si els diabètics abans del descobriment de la insulina morien joves i, en tot cas, amb poques possibilitat de reproduir-se? M'hagués agradat formular la pregunta a Soria, però en acabar la conferència hi va haver un caramull de preguntes sobre els aspectes bioètics i polítics -Bernat Soria ha hagut de deixar la Universitat d'Alacant i traslladar-se a fer feina a Sevilla- i em va semblar poc oportú fer el tipus de pregunta que tenia preparada. Per sort avui en dia el que es queda sense resposta és perquè vol. Els mitjans que la ciència al nostre abast permeten trobar molts de treballs sobre el tema que ens preocupa. Jo vaig tenir sort i aviat vaig trobar una resposta a la qüestió que em preocupava: com era -insistec- que no havia estat eliminada per l'evolució la mutació que havia originat la diabetes? L'article que vaig trobar havia estat escrit per Sharon Moalem, que és professor de medicina evolutiva a l'hospital Mount Sinai de Nova York i publicat l'any passat a la revista Medical Hyphotesis. La hipòtesi es basa en dos fets que semblen comprovats. El primer és que la glucosa en sang és un bon protector contra el fred. Una de les propietats que té la glucosa és evitar o, almenys, dificultar la formació de cristalls de gel en l'interior de les cèl·lules. S'ha pogut comprovar en alguns batracis que quan arriba l'hivern i es preparen per a l'hivernació la seva quantitat de glucosa en sang augmenta. El segon indiscutible -o almanco pot discutit- fet és que fa aproximadament 12.000 anys les temperatures europees baixaren entre deu i dotze graus. Ho feren amb prou rapidesa i la població del nord d'Europa hagué d'emigrar cap al sud, adaptar-se o morir. Fou llavors quan possiblement es produí la mutació que donà origen a la diabetis. Una mutació que es va transmetre de pares a fills. Si aquesta mutació es va poder transmetre és perquè els que la sofriren varen tenir certs avantatges en la competició evolutiva. Uns avantatges que se centraven bàsicament en una major resistència al fred. És veritat que aquest avantatges no anul·laven les complicacions que devien tenir els diabètics, però aquestes complicacions com la ceguesa o la insuficiència renal solen aparèixer més enllà dels 25 anys d'edat i en aquell temps, ara fa dotze mil anys, la vida reproductiva d'homes i dones es solia acabar abans dels trenta anys. Tenien temps. La hipòtesi de Sharon Moalen es ve a afegir a altres que contemplen algunes malalties hereditaries com a factors protectors front a algunes adversitats o altres malalties. Així es considera que l'hemocromatosi protegeix de la pesta bubònica, l'anèmia falciforme del paludisme, la malaltia de Tay Sachs de la tuberculosi... No sé, de veritat, contra què ens protegeix aquesta espècie de malaltia que és ser catalanoparlant.