La Unió Europea té dies bons i dies dolents. Ahir va ser dolent. Va ser dels dies en què cap dels polítics que són a l'escenari no semblen recordar-se de la partitura i quan algun fins i tot porta la mirada d'un que no sap tan sols perquè és allà. Els ministres de finances i d'indústria europeus han tengut dos dies de reunions a Brussel·les i han servit per remarcar les diferències. La idea que la UE existeix per facilitar la integració industrial i econòmic dels estats membres no ha estat en la ment dels ministres. Els interessos nacionals els han dominat. S'han centrat en el que estan disposats a fer per mantenir les seves empreses nacionals aïllades, i han descobert que es gairebé qualsevol cosa. Luxemburg ha estat el darrer en anunciar mesures per protegir els seus interessos nacionals: fa comptes fer una llei per bloquejar la compra de l'empresa d'acer Arcelor per la Mittal, una empresa índia amb seu a Holanda. Els italians portaren a Brussel·les les seves queixes sobre el comportament dels francesos: el govern francès ha impulsat la fusió de dues empreses energètiques, la Suez i la Gas de France, per evitar que els italians puguin entrar al seu mercat, diuen. Els mateixos italians són acusats de fer trampes per evitar que la resta d'Europa pugui comprar els seus bancs. Espanya no és l'excepció. Li demanen que expliqui per què hauria de voler frenar la compra d'Endesa per part de l'EON alemanya. Se sospita que la Deutsche Telekom no oferirà un accés obert a la nova xarxa telefònica que construeix i la UE demana a Berlín més garanties sobre el cas. Tots, pel que sembla, han abandonat les bones normes europees, han abandonat l'ideal de la causa comuna i s'aferren a allò que dóna resultats a curt termini: conservar les empreses emblemàtiques nacionals amb l'esperança que la bubota de les reformes despareixerà per si sola. No ha estat una de les reunions més inspirades dels nostres líders.