Un dels temes que més dificultats generen als ajuntaments és la compatibilització del descans i l'esplai nocturn. Tots consideram que la gent té dret a dormir. El renou i la contaminació que provoca, no mereixen l'atenció que pertocaria ateses les dimensions del problema. Aquesta societat nostra sembla que no suporta el silenci. Tot i això, hi ha una altra realitat incontrovertible, i aquesta altra realitat és que hi ha segments de la població, sobretot la part jove, que no renunciarà a la diversió nocturna. Per intentar donar solucions hem de partir de la base que la marxa nocturna no desapareixerà per molt que es prohibeixi o es limiti. Allò que farà la marxa, davant prohibicions o limitacions, és transformar-se però no morir. I la transformació més recent és això que se coneix com botelló. Milers i milers de joves al carrer. L'explicació del fenomen és múltiple. Alguns parlen que això és la conseqüència d'una política restrictiva als horaris dels locals nocturns, es diu que el tancament prest dels bars ha conduït a fer que els joves no tenguin on anar i hagin d'ocupar els carrers i places. Uns altres parlen que els preus dels bars són tan elevats que impossibiliten que una part d'aquests joves es converteixin en clients. Els de més allà consideraran que el tema és cultural. Davant aquesta situació, a nivell teòric, s'han proposat solucions. N'hi ha que veuen en els polígons de renous la via per concentrar en un únic lloc de la ciutat aquest tipus d'oferta. El cert però, és que les experiències duites a terme de polígons de renou no es pot considerar que hagin tengut gaire èxit. Davant interessos contraposats probablement serà impossible trobar solucions màgiques. Fins a quin punt la concentració és bona i no és millor dispersar? Fins a quin punt restringir horaris no té efectes contraproduents? Per què l'adopció de mesures més moderades, com la prohibició de música a partir d'una determinada hora però no el tancament de l'establiment, no podrien ser una bona teràpia? Aquest és un món complex, personalment pens que combatre sense més el botelló no resoldrà res. Si no es posen damunt la taula alternatives reals a aquesta pràctica el fracàs és previsible. Ara resulta que hi ha una gran convocatòria de botelló i totes les autoritats i el discurs políticament correcte posen el crit al cel. Se'ns anuncien mesures policials i repressió. Segurament el batle i els regidors no poden reaccionar d'una altra manera. És la col·lectivitat i l'opinió pública la que demana contundència en la resposta, en lloc d'un debat aprofundit sobre la qüestió. Ens estimam més el simplisme radical que l'actuació tangible i eficaç. Perquè el problema no és aquesta resposta, sinó que la resposta no s'acompanyarà d'altres mesures i d'algun plantejament sobre la temàtica de fons. Qui botelló massiu passa, any empeny. Els decibels ens ataquen per tot costat. Hi ha situacions en què no hi ha cap explicació lògica per haver de patir aquest nivell de renou, a segons quines botigues de roba ha arribat un punt que no s'hi pot estar per tan forta com tenen la música. En canvi hi ha situacions en què un cert renou és inevitable. Per exemple les obres inevitablement produeixen aquest tipus de molèstia, ara bé, l'administració pot establir uns horaris perquè l'activitat es faci dins uns mínims paràmetres de convivència. L'esplai nocturn també provoca un cert nivell de renou perquè en part la mateixa activitat consisteix en renou (converses i música), pretendre que això s'acabarà és molt mal de creure, ara bé, també aquí l'administració pot arbitrar criteris (insonorització, horaris, dispersió/concentració...) perquè l'activitat no surti de botador. El que succeeix és que el botelló és la mostra que els criteris fixats han provocat precisament el contrari del que es pretenia aconseguir; hem empitjorat en lloc de millorar. I aquesta constatació hauria de merèixer algun debat i alguna idea, i no mantenir una línia d'actuació que està demostrant els fruits que provoca.