Francis Fukuyama, que perpetrà la teoria del fi de la fistòria, ha hagut de revisar seriosament les seves raons i sotmetre's a una auto-itv ideològica que l'ha menat a adoptar una actitud obertament enfrontada a George Bush. Quan va creure's en condicions de formular aquella sublim bajanada, devia haver observat atentament els seus voltants i, entre altres coses, hi devia haver detectat la pèrdua de la noció de compromís per part de la intel·lectualitat del planeta. Salvant les excepcions més o menys conegudes de tothom, la figura de l'intel·lectual ha estat reemplaçada per una molt servicial classe d'opinadors i constructors de coartades a favor i/o en contra de tot allò que els poders fàctics decideixen. El panorama de les idees s'ha vist sotmès a un procés molt sever de desertització, fins al punt que quan aquestes idees hi apareixen, desentonen tant que esdevenen objectiu a batre pel comú de les forces veritablement operatives. Paral·lelament, s'ha imposat un prototipus de polític d'una magror intel·lectual que escarrufa. Una preparació intel·lectual discreta i un bagatge cultural passable sembla que no són compatibles amb les maneres predominants de fer política. Arriben a exercir el poder públic molts de ciutadans i ciutadanes que no podem qualificar, tècnicament, d'analfabets, però sí, pietosament, d'illetrats, condició que no els resta capacitat per satisfer desproporcionadament la seva cobdícia. No ens en lamentem: no tan sols els hem votat, sinó que hem renunciat a qualsevol tipus de control directe de la gestió del nostre vot. I, per altra part, allò que anomenaríem la intelligentzia abandona amb sensació d'alleujament tot allò que, arrossegant-se pel dia a dia, podria comprometre-la i enfrontar-la -o simplement distanciar-la- del poder, ara o en el futur. És fascinant la nostra capacitat de no enfrontar una qüestió que requeriria un mínim compromís. Des de no reconèixer-hi la substància de què és formada fins a, netament, voltar cantó abans de topar-nos-hi, passant per definir-la com a artificial, fora de lloc o pintoresca, o decretar-la inexistent, hi ha moltes maneres de reservar els esforços per a assumptes que no esquitxen. Borja de Riquer va dir que Vázquez Montalbán, els darrers temps, havia viscut amb la sensació que hi havia massa abandonisme en el seu entorn, com si aquells de qui esperava més compromís haguessin assumit el fi de la història i, en conseqüència, la irrellevància d'aquest compromís. La tendència detectada per l'escriptor es confirma cada dia i a tot arreu. També aquí i ara, però en el nostre cas ja ens ve d'avior: tant que, si un dia d'aquests una indeterminada noció de compromís reapareix com a moda neo-conservadora, no sabrem com posar-nos al dia.