El fet que encara sigui possible atiar l'anticatalanisme parlant d'una fantasiosa persecució de la llengua castellana ens obliga a reflexionar una vegada més sobre aquest tema. No hi ha dubte que l'antagonisme entre Castella i Catalunya es remunta a l'Edat Mitjana i que els Decrets de Nova Planta construïren una nova Espanya unificada a partir de l'assimilació pel dret de conquesta dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, els regnes d'Aragó, València i Mallorca i el Principat de Catalunya. Cap al 1713, un informador dels jurats de Mallorca enviat a Barcelona, explicava que Felip V si bé eliminava els furs de Catalunya, concediria als seus habitants «todos los privilegios que gozan los habitantes de ambas Castillas, que de todos los españoles son los más caros a Su Majestad Católica». Sobren comentaris.
Posteriorment, tant el despotisme borbònic, com el liberalisme centralista decimonònic insistiren en la centralització, l'assimilisme i el menyspreu a la llengua catalana. Com és ben sabut, amb el primer franquisme es va arribar a uns nivells d'exageració que ningú s'atreveix a negar.
En canvi, ha passat un tant desapercebuda tota la càrrega d'anticatalanisme i de persecució a la llengua catalana que va generar la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930).
De fet, una de les primeres mesures del nou govern militar fou ordenar que en tots els actes oficials «no podrá usarse por las personas investidas de autoridad otro idioma que el castellano». El governador civil de les Illes Balears, el general Lorenzo Challier, va especificar el 20 de setembre del 1923 que en les sessions dels ajuntaments i en tots els actes públics només s'admetria el castellà i que en aquest idioma s'haurien de redactar tots els escrits i documents oficials. Amb tot va precisar que no es prohibia als regidors parlar amb la seva llengua vernacle «ya que el desconocimiento del castellano en muchos de ellos les coartaba su libertad de expresión». El diari La Última Hora, aleshores clarament partidari del pronunciament considerava que a molts de pobles la prohibició del «mallorquín» hauria provocat un «verdadero conflicto» ja que hi havia regidors que desconeixien completament el castellà. En canvi, a Palma, considerava excessiu l'ús del català per part de la gent «amb títol» i un gran amor a la regió, que se senten «como extranjeros en su propia patria». A més, recomanava als batles que no permetessin cap «menosprecio a la unidad sagrada e intangible de la madre patria».
La dèria centralista de Primo de Rivera s'estenia a la sacralització de la bandera espanyola i prohibia que onegessin, tant en els centres oficials com en els domicilis particulars, d'altres banderes que no fossin les de la «pàtria». S'ha de dir que cap al final de la Restauració, s'havia tolerat l'ús de la bandera mallorquina i que cada vegada hi havia més ajuntaments que l'hissaven al costat de l'espanyola.
Tot i que no es varen perseguir obertament les associacions regionalistes, l'historiador Arnau Company ha indicat que es posaren dificultats a l'Associació per la Cultura de Mallorca, es varen prohibir els Jocs Florals del 1925 i se suspengué un cicle de conferències a Felanitx el 1928. A més, la revista d'alta cultura La Nostra Terra fou estrictament vigilada.
Pel que fa a l'ensenyament, el 1925, es manava retirar els llibres de text que no fossin en «español» i el 1926, per enèsima vegada, es prohibia utilitzar a l'escola el que ara es denominava «lengua nativa», ja que només l'espanyol era digne d'esser ensenyat.
Sens dubte, són molts de factors que poden ajudar a explicar el fenomen de l'anticatalanisme, però un element a tenir en compte són les reiterades i en ocasions sorprenents persecucions que ha patit durant segles la llengua i cultura catalanes.
Antoni Marimon Riutort, historiador
