Un dels símptomes d'immaduresa d'una cultura és la preponderància de l'hagiografia front a la biografia crítica. Si preníem la temperatura a la nostra cultura amb aquest termòmetre, podríem registrar lleus passos endavant, cap a la maduresa. Vet aquí un exemple, el llibre Pere Capellà (1907-1954). La lluita incansable per la llibertat, que, contra allò que aquest títol un poc inflamat podria suggerir-nos, és el resultat d'un esforç d'objectivitat i de rigor. El llibre el signa Pere Fullana i l'ha editat l'Ajuntament d'Algaida. Corona els objectius fixats en el marc del 50 aniversari de la mort de Pere Capellà (que pràcticament enllaça amb el centenari del seu naixement), que també comprenien un cicle de conferències, el muntatge d'El rei Pepet, amb direcció de Pere Noguera, i l'edició del teatre complet a càrrec de l'editorial Moll. Val a dir que l'impuls decisiu per dur a terme un programa amb tant de contengut es deu, sobretot, a l'Ajuntament d'Algaida. Tot plegat, però el llibre en particular, és una feina contra l'oblit. La voracitat de l'oblit en cultures com la nostra és insadollable. Què n'és víctima i què se'n salva depèn de molt poques persones. Quan no hi ha societat civil, i societat civil particularment compromesa amb la cultura, unes poques persones decideixen quina part del passat intervendrà en la construcció del present. Si ens referim a Pere Capellà, ningú no ignora que la seva memòria ha viscut permanentment en una situació de risc, perquè va haver de fer el gruix de la seva obra en condicions poc apropiades perquè un escriptor doni de si el millor. Malgrat aquestes condicions adverses, es tracta d'una obra que no pot ser negligida ni arraconada. Com més hi passa el temps per damunt, més relleu hi prenen els valors que l'autor injectava en els formats de gènere. Les vides de les persones també són llibres que s'obren a mida que les coneixem. La nissaga de Pere Capellà i la seva pròpia vida tracten de les persones que es desfan del jou del caciquisme, que lluiten per assolir l'autonomia i posar-se al timó de les seves vides. Breu: una aventura molt recent i de la qual una bona porció de mallorquins encara hem viscut els darrers capítols o alguna seqüela. El llibre de Pere Fullana parla de com, atretes per la llum de la modernitat, aquestes persones s'atreveixen a somiar un futur més digne, de cap al qual s'obren camí amb les eines de la cultura. Aquesta trama, amb fulgors d'epopeia i rastres de tragèdia, és massa subtil per teixir-la sense haver recorregut pam a pam l'escenari històric en el qual es desenvolupa. El llibre hauria estat un altre sense el talent narratiu de l'autor, si per talent narratiu entenem la capacitat d'elegir els elements en funció de la seva capacitat, no tan sols «històrica», sinó, també, simbòlica; i l'instint per descobrir tots els llaços invisibles entre aquests elements. El mèrit del llibre no rau tant en la feina de reunir materials -que també-, sinó, sobretot, en detectar-hi els significats i crear-ne un sistema complex de relacions. I és així com gràcies, en part, a aquest llibre, la memòria pot ser més justa amb Pere Capellà del que ho fou la vida.