Es deixen enrera els petits regruixos de terra sorrenca, cremada mil vegades per un sol poderós. A vegades el vent ho ensucra un poc amb l'arena voladora. Si bufa amb força, aleshores és quan fa mal a la cara, es fica als ulls, cerca racons amagats per dins la roba. Però el desert té tota la seva bellesa quan la gran mar de dunes s'ensenyoreix del paisatge. Allà, sense rally ni res que ho malmeni, es veuen les dunes ben fetes, plenes d'onetes tan sols insinuades damunt la superfície fràgil. Quan s'aconsegueix arribar al capcurucull de la duna, tot el que abasta la vista és un panorama bell i estremidor que agrada i fa por.
Les petjades dels visitants hi duren poc, damunt l'arena. El vent ho recompon tot. A la duna la pols li patina per l'esquena i cau per la mossegada oberta, entre les dues puntes del quart creixent. També n'hi ha de solitàries, que van fent la seva marxa sense empatxar-se de res. Es posen sobre els camins, cobreixen jardins, escurcen els troncs de les palmeres o enterren els pals del telègraf. Naveguen a la seva. Són com mitges llunes que mai no s'aturen, per això a vegades es fan dues carreteres paral·leles, perquè així sempre n'hi haurà una de lliberta. O es posen bardisses de palmes per tal de protegir jardins.
Dins el gran desert és possible trobar-hi coses sorprenents, rastres d'un passat llunyà i misteriós. Potser un llac ben blau envoltat de vegetació, i més enllà tot d'arena. A vegades a la vora de l'aigua hi ha tombes excavades a les roques, pintures a les parets amagades, estris utilitzats fa milers d'anys. També fòssils de quan hi arribava la mar. No és rar trobar roques que surten de la terra com un magma refredat i treballat al llarg del temps. La llum solar hi fa imatges diverses, possibles fantasmes... A la nit, amb la Lluna encesa, tot agafa uns tons de plata. Llavors les paraules, com la flama del foc dins tanta soledat, s'enlairen i deixen significats difícils de posar per escrit. És la bellesa -són les belleses- del desert. I això no té remei.
