Bellesa del desert

Les petjades dels visitants hi duren poc, damunt l'arena. El vent ho recompon tot. A la duna la pols li patina per l'esquena i cau per la mossegada oberta, entre les dues puntes del quart creixent. També n'hi ha de solitàries, que van fent la seva marxa sense empatxar-se de res. Es posen sobre els camins, cobreixen jardins, escurcen els troncs de les palmeres o enterren els pals del telègraf. Naveguen a la seva. Són com mitges llunes que mai no s'aturen, per això a vegades es fan dues carreteres paral·leles, perquè així sempre n'hi haurà una de lliberta. O es posen bardisses de palmes per tal de protegir jardins.

Dins el gran desert és possible trobar-hi coses sorprenents, rastres d'un passat llunyà i misteriós. Potser un llac ben blau envoltat de vegetació, i més enllà tot d'arena. A vegades a la vora de l'aigua hi ha tombes excavades a les roques, pintures a les parets amagades, estris utilitzats fa milers d'anys. També fòssils de quan hi arribava la mar. No és rar trobar roques que surten de la terra com un magma refredat i treballat al llarg del temps. La llum solar hi fa imatges diverses, possibles fantasmes... A la nit, amb la Lluna encesa, tot agafa uns tons de plata. Llavors les paraules, com la flama del foc dins tanta soledat, s'enlairen i deixen significats difícils de posar per escrit. És la bellesa -són les belleses- del desert. I això no té remei.