La novetat de la Convenció Nacional del Partit Popular, que tot just acaba d'ésser clausurat, ha estat l'estand de la delegació balear. Ha causat sensació, cosa que no ens ha sorprès. Era de preveure. Com es guanyen unes eleccions? «Voilà!». En temps de Gabriel Cañellas, en els despatxos del carrer Gènova se'n feien creus de l'èxit electoral que aconseguien aquí els seus correligionaris. I l'admiració que sentien per Cañellas l'han transferida a Matas. Primer Aznar i després Rajoy, sempre han sabut que les Illes Balears són respecte a Espanya (a la seva Espanya), quelcom de semblant a allò que Espanya (insisteixo, la seva) és respecte a Roma: talaia de la cristiandat/talaia del conservadorisme. Per aquest motiu, hem de considerar normal que Acebes encarregués a Matas una ponència per a debatre en la presentació de la proposta ideològica del partit. Matas en va responsabilitzar Madame Rosa, de la ponència, i tinc entès que la vicepresidenta va saber interpretar l'encàrrec a la perfecció, sense necessitat de consultar cap llibre. La ponència portava per títol «Els secrets dels nostres èxits/Los secretos de nuestros éxitos». L'únic exemplar de la versió catalana que se'n va fer, va ésser per al professor de Georgetown, que en privat gaudeix d'expressar-se en català. La resta eren en castellà, no endebades el castellà s'entén també a Mèxic, que és el país que es proposa esguerrar, pròximament, el senyor Aznar. A darrera hora la ponència balear no va fer-se pública, però els comentaris dels que l'havien llegida coincideixen a afirmar que estava força ben elaborada. Heus-en ací un paràgraf, potser un dels més sucosos: «Para conseguir una amplia aceptación de nuestro programa ideológico, invitamos a los señores y señoras pensionistas y a los señores y señoras inmigrantes, a arrobrú y porceya (ambdues paraules pendents de l'acceptació imminent de la RAE) con profusión de vinos tintos, blancos y rosados. Luego a ensaimada de tajadas, ensaimada de crema, plátano con almendras, helado con gató, café aromatizado con hierbas de la tierra, whisky y licores varios». En la mateixa línia de coherència va plantejar-se l'estand, de manera que els congressistes balears, en lloc d'explicar com s'ho fan per a posar Eivissa en peu de guerra, cosa sempre susceptible d'interpretacions derrotistes, optaren per repartir dues mil ensaïmades de mida familiar entre els seus companys de partit. La relació ideologia-estómac va ésser immediatament compresa pels congressistes, potser perquè no fa més que actualitzar l'antic missatge conservador que va reportar tants d'èxits als cacics de la ruralia quan assumiren la responsabilitat d'aixecar Espanya, tan aviat com Alfons XIII abandonà Madrid a corre-cuita. Això va fer -al repartiment d'ensaïmades, em refereixo- que en els moments que el debat polític baixava d'intensitat, els congressistes abandonessin la sala de conferències i correguessin a fer cua a l'estand balear. A més a més, José María Rodríguez va aprofitar l'aglomeració per a desvetllar-se com un artífex de la moda, en sintonia amb la modisteria balear més agosarada, la dels Miquel Adrover, Xisco Caimari o Tolo Crespí. Rodríguez va passejar-se per l'estand amb un jersei color de carabassa que harmonitzava, de manera exquisida, amb el pes intel·lectual de la Convenció. Per a nosaltres, la gent d'aquí, la incursió de Rodríguez en el món de la moda, no ha suposat cap sorpresa. Recordem que el Conseller d'Interior s'ha inspirat en tots els colors dels horts de sa Pobla per a vestir els guàrdies municipals. Una creació, cal dir-ho, que es troba a l'altura de les horterades més singulars d'Agatha Ruiz de la Prada, però que les supera en agosarament. La senyora Ruiz de la Prada mai no s'hauria atrevit a vestir del color de l'albergínia, el tomàquet i el safrà, a la gent que posa multes. Això ho hauria pogut fer Es Mascle Ros, ningú més. En fi, parlem de la Convenció. En realitat, descomptant l'aportació balear, tot va ésser d'una vulgaritat esglaiadora. Les persones més representatives del conservadorisme espanyol no aportaren una sola idea original o positiva. Digueren allò que han dit i deien, i que diuen i diran. El Partit Popular anirà a la guerra contra ETA, Catalunya, i qualsevol ocell que no estigui engabiat i que, per afegitó, canti a hores no convingudes. Una altra evidència de la Convenció: el professor de Georgetown considera que Rajoy és un bocamoll, encara que aquest porta dos anys cridant: cridant tant, que la fàbrica de pastilles Juanola el considera client predilecte. No és una excepció, entre els seus. Aquesta gent, la del Pepé, podria passejar peix per la Quinta Avinguda i des de dalt d'un gratacels de seixanta pisos la sentirien. Després d'escoltar Acebes i Zaplana (amb un bocinet de cotó a les orelles, tot cal dir-ho), l'única esperança d'endolcir el Pepé rau en l'ensaïmada. Esperem que estiguessin a bastament ensucrades.
Llorenç Capellà, escriptor
