Després de les meves darreres lectures, tenc la temptació de diferenciar la novel·lística actual de la parenta pobra en funció detempo dels seus respectius discursos. La parenta pobra s'expressa molt més ràpidament; la novel·la necessita molt més temps. Podem dir que el discurs de la primera tendeix a la major concentració possible mentre que el de la segona tendeix a la major dilació. Perquè em sembla que el conreu de la narració -el centrar-se en l'exposició àgil d'un argument- no és exactament la comesa considerada prioritària dels novel·listes actuals. Tal vegada exagerant una mica, sembla com si una novel·la ha de ser més novel·la quan més llarga sigui. En tot cas -i això també pot ser degut a una exigència editorial- és un fet que ha de tenir un número mínim de pàgines. La novel·la curta no està de moda. El novel·lista s'ha de complaure en una escriptura que podem dir-ne «demorativa», tan si pretén part damunt tot de fer estil, centrant-se en el conreu d'un llenguatge o un text volgudament barroc, com si apel·la a un discurs que va envant i enrere fent constants salts en el temps. Resulta més aviat rar, en efecte, que ens trobem amb cap discurs lineal, que comença pel principi de la història i acaba pel final, sense solució de continuïtat.

Certament, la novel·la tampoc no té perquè esser primordialment narració sempre. Per altra banda, les tendències actuals segurament requereixen un esforç molt més gran per part de l'autor. Tanmateix, també és cert que són els resultats el que més hem de valorar -perquè són aquests el que més interessa al lector-, molt més que la dificultat del treball realitzat per l'autor.

Aquests comentaris m'han estat provocats per la lectura d'un títol prou substancial que acaba de publicar Proa, i del qual segurament se'n parlarà molt. Es tracta del darrer Premi Sant Jordi, El metall impur, de Julià de Jòdar, una novel·la que podria situar-se dins el realisme històric de fa alguns decennis i que constitueix una reconstrucció molt acurada del treball i de l'organització d'una foneria metal·lúrgica localitzada al costat del Poble Nou, el Camp de la Bota i el riu Besòs, en una zona que va acollir -més malament que bé- la forta immigració rebuda per Barcelona a partir de la postguerra, i que en bona part ha anat canviant totalment la seva fesomia, per l'edificació primer de la Villa Olímpica i després per la del Fòrum de les Cultures. L'urbanisme s'ha engolit els monuments sui generis d'una història ben recent. De fet, El metall impur inclou catorze petits capítols, plens de fotografies, en un intent de verificar les dades -en bona part d'arqueologia industrial- d'un llarg manuscrit trobat en una llibreria de vell. El personatge que duu endavant aquesta comesa -amb èxit molt relatiu però que no deixa d'aportar algunes dades concretes-, a un moment donat escriu: «Prenc algunes fotografies de com n'és, de cruel, la història amb els mateixos homes que l'han feta, quan ja no queda ningú per fer-se'n càrrec». En conseqüència, tot el llibre pot considerar-se una investigació d'arqueologia industrial, de més a més d'una contribució a la història o a la memòria col·lectiva de l'arribada i la incorporació de la forta immigració durant els dos primers decennis del règim franquista, fins a la gran riuada de 1962.

El metall impur, de Julià de Jòdar -que ve a cloure una trilogia iniciada amb L'àngel de la segona mort (1997) i continuada amb El trànsit de les fades (2001)-, resulta, sense cap dubte, un digníssim Premi Sant Jordi. Té una arrencada coral realment espectacular i un tractament molt dens dels personatges que desborda àmpliament el terreny del «realisme social». Perquè no té res de monocrom. Cal agrair, a més, un llenguatge esplèndid, amb multitud d'expressions ben vives però que resulten inusuals en l'escriptura literària.

Per altra banda, la novel·la recull una abundància de proposicions denunciadores i provocadores. Vegem-ne alguns exemples: «L'important no és pas la bondat o la maldat, sinó la bellesa o la no-bellesa». «Tota experiència del paisatge és interna -car, de paisatge extern, no n'hi ha». «¿Què dimonis fa un gos sol davant la mort? ¿A qui bordaria per rebre'n consol i donar-n'hi?». «N'arrossega tants de morts, la pobra gent! Els treballadors morts per la Guàrdia Civil a la plaça de la Vila, l'any 1918. Els sindicalistes morts pels pistolers de la patronal durant els anys vint i la Dictadura. Els bombardejats pels feixistes, el 1938, com els de la casa del Sorral. Els afusellats per ordre del Carnisser al Camp de la Bota fins el 1952». «Un home és com una illa. El món és ple d'illes. Tu et pots pensar que totes les illes formen un conjunt. Però tu continues essent una illa».

Bartomeu Fiol, escriptor