M'havia proposat no comentar públicament el fet i circumstàncies de la meva apostasia, ara fa uns mesos. M'havia autoconvençut que, el que un vell lluitador per les coherències fes cames per esborrar-se dels llistats de l'església catòlica, no tenia la més remota importància. Ni rellevància, per descomptat, malgrat l'inesperat èxit de la gestió. I seguesc pensant el mateix. Però l'article d'avui, 27-02-06, del jove i encertat formenterer Joan Marí a aquest mateix diari, m'ha induït a canviar de parer. Sembla que qualcú ha tengut i té problemes amb el bisbat per complimentar aquesta decisió. I no, ni jo ni en Joan no hem tengut cap entrebanc ni dificultat. Podria ser ben bé que als que això els passa, no hagin fet el camí així com toca, i per això perden les manades pel rostoll. O que Marí i jo som l'excepció de la norma, que també podria ser.

Parlem de mi. Picant «apostasia» al «google», aconseguí un model d'instància que vaig adaptar a la meva personal circumstància, i en data de dia 26 de novembre de 2005, dirigí a don Jesús Murgui, el bisbe titular de la diòcesi de Mallorca, manifestant, sol·licitant, etcètera, que m'esborràs del seu inventari, transmesa mitjançant els serveis de correus, certificada amb acusament de rebut. Segons els segells que consten a l'imprès que em va ser retornat complimentat, el bisbat el rebé dia 01-12-05, i em va ser contestat el dia 23 del mateix mes de desembre, pel canceller don Joan Darder Brotat, de manera que, entre la sol·licitud i la contestació no va passar ni un mes, cosa que, valorada amb justesa, consider que la burocràcia eclesiàstica va funcionar ràpida i diligentment. La contestació, en llengua castellana, què hi farem, era una carta d'una formalitat bona, efectiva i clara, i d'una qualitat literària considerable. La seva gentilesa, cortesia i elegància, a més de motivar un agraïment que vull posar damunt taula ara mateix, potser també justifiquen aquest article, potser. Així mateix em raonava el canceller que, degut a la naturalesa intrínseca de la qüestió, el tràmit no es podia dur a terme per carta, sinó que s'havia de fer personalment, i em convidava a concertar cita, facilitant-me un número de telèfon per a fer-ho. I afegint que era precís que portàs un certificat de baptisme expedit pel rector de la parròquia on m'havien fet cristià, que en diuen, més que res perquè totes les coses, i els actes, han de tenir un nom.

Un dilluns fred de gener em va rebre ben puntual el canceller Darder al seu despatx del primer pis de l'antic edifici del carrer Seminari núm. 4, i l'entrevista va ser d'una cordialitat extraordinària, seguint amb la pauta iniciada en la carta. Em féu les argumentacions que trobà oportunes, sempre amb un to amable i molt professional, que jo vaig escoltar amb atenció i respecte, en justa correspondència. Al final els dos signàrem els papers pertinents, i s'esgotà el tema. Em va acomiadar amb un: «les portes de l'església queden obertes, per si un dia vol retornar». I jo: moltes gràcies. Una coneixença ben interessant, don Joan Darder. Tot plegat no ho cont per encoratjar ningú a fer la passa que jo he donat, quedi clar. Sols perquè, si qualcú està decidit a fer-ho, sàpiga que és un tràmit senzill, que no és veritat que la Cúria posi problemes i/o entrebancs per apostatar, quan un és seriós i dóna les passes amb correcció. En Joan de Formentera i jo en podem donar fe. I per acabar avui, afegir allò que deien els meus vells: a l'hora de l'adéu, cadascú ha de donar compte d'allò seu. I jo hi afegesc: un ateu sols ha de passar comptes amb si mateix, amb la pròpia consciència. Que no és poca exigència, no creguin. Apa, passar-s'ho bé.