Ecos d'una «diada» singular

El mateix dia que milers de persones es manifestaven a Eivissa i ningú no volia escoltar el clam de la indignació, a Madrid els líders del PP es lamentaven escandalitzats que el «gobierno» fes orelles del consol a les manifestacions. Els mateixos dies que des de Balears es reivindica el model català de finançament, el mateix partit que ho defensa fa campanya de carrer per sumar signaturas contra Catalunya. Un no vagi per dit, publicat en un diari i provinent d'una font de primera mà, insinuava que el President de la Comunitat havia intentat beneficiar-se de la seva relació amb el fins llavors president madridista, tot donant per bo i exemplaritzant que aquest tipus de beneficis són bons i estan a l'ordre del dia. És més, d'això se'n fa una certa ostentació i s'insta els periodistes amics que ho publiquin. El Passeig Sagrera ha esdevingut, també, un recorregut per la història de les Balears, des de la prehistòria fins al segle XXI, ¿deu tenir alguna relació això amb les noves inquietuds ideològiques del Govern i amb la passió per divulgar la nostra història? Quina? Les Illes Balears del segle XXI són cada cop més això, el paradís perdut i destrossat en nom de la modernitat. Una terra que demana celebrar Carnestoltes un dia que faci bon temps, un dia qualsevol, no importa, atès que s'hagué de suspendre diumenge passat. Un país que, tanmateix, és cada cop menys creïble i en el qual costa cada cop més escandalitzar-se de res, perquè estam fent dels escàndols cívics norma de convivència. Desapareixen emissions públiques en català i els «bilingües» callen, perquè tenen mitja llengua paralitzada. De tot això, ningú no en té la culpa. Tot es podria esfondrar i no passaria absolutament res. És probable fins i tot que si Mallorca s'enfonsés un dia, alguns continuarien vivint a Madrid tan còmodament i sense cap sentiment de culpa. És una qüestió de principis, per això recorrem a l'argumentari de la solidaritat.