Mirant el naufragi de la pròpia barca, hom observa moltes coses que li criden l'atenció. No són poc rellevants les paraules de Jaume Mates en el seu discurs de la Diada reclamant que l'Estatut contempli un finançament especial (3.000 milions tot en gros) en concepte de deute històric. No va dir deute, que hauria estat massa reconeixement del fet que ens han robat; va dir «per pal·liar el dèficit històric». Però com quedam? Quan mai els governants de la província autònoma de les Balears (o sigui la Terra Inexistent -així dit pel poeta-, país que hauria de celebrar la seua inanitat autonòmica precisament dia 30 de febrer com a Diada simbòlica del no res més absolut), quan mai ells havien parlat de tal «greuge»? Sí, ja: l'esquerra nacionalista ho ha explicat, però per explicar-ho ha merescut el silenci o el menyspreu dels assenyats provincians genuflexos.

Quin dèficit històric? El produït en temps històrics per una mancança crònica d'inversions estatals en aquesta província insular i perifèrica? Sí, i a més amb l'afegit d'una Diputació provincial que castigava les illes menors i perifèriques i la part forana de Mallorca (és a dir, tot el que no fossin interessos de cacics i de clients). Un dèficit -diguem-ne espoli: les coses pel seu nom!- produït per un mal finançament; probablement el pitjor de tot l'Estat, segons els experts; però assumit calladament amb servilisme i, el que és pitjor, sense consciència de ser-ne. Un exemple en seria haver lligat la reclamació -justíssima, per suposat!- d'un tractament de servei públic per als desplaçaments aeris, amb l'exigència de descomptes (via pressupostos generals de l'Estat), sense referenciar-ho a l'exigència d'una autonomia de molt més gruix competencial i amb el control dels recursos propis.

Açò és molt important i exigiria un gir copernicà, que deixàs de banda l'actitud pidolaire de qui demana doblers a Papà-Estat, i que aquest, paternalista, et concediria si et portaves bé i feies el que ell volia; exemple: conveni de carreteres) i llavors, exigir allò que a tot poble lliure i en democràcia li pertany: el control dels propis recursos, amb total transparència. No hi ha autonomia de despesa si no hi ha també autonomia financera.

I ara què dius? Que saps tu què en faria, d'aquest poder, la dreta nostrada? -sempre qualcú ho retreu. Doncs bé: no faria ni més ni manco que el que ha estat fent fins ara. Els mateixos despropòsits. En canvi, hi guanyaríem en proximitat, potser en coneixement i tal volta en transparència.

Que açò és somiar truites? Doncs, jo crec que no, i que no ens hauríem de cansar d'exposar-ho amb la pedagogia del mestre que sap que la classe en passa un munt, però que quan els pobrets en passin un fum, és possible que llavors se'n recordin del que el mestre deia. Però, és la realitat, aquí no hi ha mestres. O en tenim tan pocs! I els deixebles que som (quin quiti de pecat posarà la primera pedra?) som tan brètols, tan perfants, tan bergants, tan arlots..., que ni aprofitam el temps estudiant ni deixam que altres ho facin, i així mai no aprendrem la lliçó de tantes deseconomies creades!

Un altra cosa. Els Verds, Esquerra Unida, el PSM, ERC i el PSOE, mostrant-se justament indignats per les actuacions empreses pels governants populars a Eivissa, ho han fet saber a l'opinió pública així com el seu suport a les mobilitzacions ciutadanes contra l'autopista. Pot cridar l'atenció -o no- que uns col·lectius polítics que no devien desconèixer els plans aprovats pel Govern de Jaume Matas amb el vistiplau del govern de les Pitiüses aplaudesquin ara la gran mobilització ciutadana del tercer cap de setmana de febrer, quan abans de l'aprovació definitiva no havien aconseguit cap èxit important per aturar el desastre i els seus desastrosos agents. La mateixa ciutadania mobilitzada potser no és conscient que pot haver fet tard quan les obres (amb les expropiacions corresponents) ja han començat. La sensació de retard no hauria, però, de restar valor a l'oposició decidida davant les màquines. Molt lluny de mi el propòsit de fer crítica negativa. Em passa un poc com als qui han observat les riuades humanes de Barcelona i de Madrid amb escepticisme. Es protesta contra això o allò, però la gent en general va i continua tot com sempre. «Molta gent va sortir al carrer a esbravar-se, sí, però, l'endemà, la poca premsa amb complicitat nacional, la que tractava amb dignitat la manifestació, es venia tan poc com sempre» -escrivia Cardús arran de la mobilització de fa quinze dies a Barcelona.

I és que no s'aconsegueix el dret a decidir només picant casseroles, ni amb manifestacions, tot i que és bo que es facin. La dignitat nacional es guanya no només, però sobretot, a les urnes. No ho deuen entendre així els partits que prioritzen la bandera essencial del seu programari -sens dubte, excel·lent sabre el paper- a l'acord imprescindible amb les formacions que diuen representar objectius més afins. Defensant un programa pur i magnífic en els seus plantejaments, es mostren potser incapaços de fer prosperar-ne una part important, o d'evitar els mals majors causats pels qui ens van governant des de l'absolutisme. Hem d'estar agraïts als qui tenaçment es neguen a caure dins els engranatges del sistema en la mesura que sàpiguen mantenir el rumb d'allò que és irrenunciable, si més no des de les esquerres. Però no tenc tan clar que els electors d'esquerres (ja sé que ho simplific massa) hàgim d'estar gaire agraïts a la fragmentació inexorable d'opcions pures, que acaben gairebé sempre en l'esterilitat patida.

Enguany que es celebra el centenari del naixement de Jean Paul Sartre, no vindria malament reflexionar sobre la metàfora sartriana de Les maines sales? Què vol dir el pensador francès quan parla d'embrutar-se les mans?