Amb l'expressió exs me vull referir a totes aquelles persones que en el passat han exercit una funció política important i que ara ja es troben retirats del món públic. Se n'ha parlat molt sobre el paper que els antics mandataris han de tenir una vegada jubilats. Normalment es consideraria que aquestes persones han de ser un cert referent institucional. Homes i dones d'estat l'opinió dels quals sobre temes cabdals de la societat s'han d'escoltar amb atenció i s'han de tenir en compte. És a dir, aquestes persones normalment haurien de superar el seu inevitable partidisme i s'haurien de situar una mica per damunt. Haurien d'exercir d'autoritat moral experimentada. A nivell d'estat això es va complir amb més o manco encert amb Adolfo Suárez; la cosa es va degradar amb González i amb Aznar està arribant a límits esperpèntics. Lògicament els exs tenen dret a fer el ridícul, el que passa és que el seu compromís en un cert sentit els obliga o els permet tenir una posició un poc més ponderada. A les Balears en canvi el que podríem dir dels nostres exs és que s'han enfonsat en un silenci terrible. Un silenci que, per una banda, és cercat pels propis protagonistes i que, per una alta banda, és fomentat pels propis mitjans de comunicació que en la seva visió provinciana no valoren adequadament el valor d'aquestes veus. Recentment han retornat a la vida pública per un reconeixement que se'ls ha fet. Certament els exs no han d'estar cada dia als diaris opinant a tort i a dret sobre totes les qüetions d'actualitat: ara bé, tampoc consider molt normal que no hi apareixin mai. Aquesta gent ha governat el país i en un cert sentit l'ha pensat, en conseqüència, aquest bagatge no hauria de ser indiferent. La despersonalització, la manca de memòria històrica, el simplisme, i un nivell de discussió pública esquifit fan que oblidem parers que ens podrien il·luminar sobre reptes que tenim plantejats. Posaré un exemple, l'exconseller de turisme Jaume Cladera és una de les persones que més saben sobre aquesta matèria i que més han fet perquè hi hagués una certa planificació que donàs qualitat i sostenibilitat al nostre model. A les Balears contínuament hem d'afrontar debats sobre turisme. Personalment m'interessaria saber l'opinió de l'exconseller Cladera sobre aquests debats. O en altres àmbits la de Jeroni Albertí. I lògicament m'interessa aquesta opinió no dins la confrontació electoralista o partidista, sinó en la vessant reflexiva que tota construcció d'una societat ha de tenir. Els exs van ben alerta en les seves intervencions públiques eviten pronunciar-se en termes de confrontació partidista, i aquesta manera d'actuar fa que els mitjans perdin interès pel que diuen. Podríem dir que si no hi ha morbo no interessa. Òbviament consider fals aquest silogisme tan comú en un cert periodisme. De fet, podríem dir que amb els exs passa un poc com amb els vells. Abans els vells eren respectats i escoltats per les famílies, eren font de coneixement i de transmissió de valors i sabers; ara un estil de vida frenètic i superficial sembla haver relegat a un segon pla les persones de l'experiència de les quals en podríem treure moltes lliçons plenament aplicables. En bon mallorquí es diu, si fa no fa, que el dimoni sap més per vell que per dimoni. Un dels grans emperons que trobam en la política perquè aquest procés es doni és que en els darrers anys el respecte institucional s'ha perdut d'una forma que posa els pèls de punta. Els partits tot ho contaminen i mediatitzen fins i tot els seus exs. Em sembla positiu recordar fets històrics a través dels protagonistes del moment, com ha passat recentment arran del 25è aniversari del cop d'estat d'en Tejero i componyia...; però més enllà d'aquell record com veuen els polítics d'aleshores l'evolució de l'estat, o l'aprofundiment en el repartiment terriorial del poder, o ..., etc.

Unes veus serenes tal vegada posarien les coses una mica al seu lloc, no ho trobau?

Josep Melià Ques, missèr