-Tendrien un llibre que es diu...?
Quasi no he acabat de despenjar el telèfon quan aquesta clienta, sense dir bon dia ni tenir-ne intenció, amb la parla accelerada em demana amb urgència per un autor. Abans de moure'm, tot i que n'estic quasi segur que hi és, ho vull confirmar per pantalla, per allò de no ficar la pota, com sol passar amb algun títol desquadrat.

-Sí, sí que ho tenim, que vol que el reservem al seu n... ?

-No! No... escolti! ara vénc. On estau? On sou? Quin carrer? M'han dit que telefonàs aquí... però on sou? Quin carrer...

-Bé, al carrer...
-No, no sé on és... aquesta plaça Santa Eulàlia si no s'explica, on és això? On està exactament? He nascut a Palma, però no sé on és això, escolti! Escolti!? El llibreter l'orientarà per la plaça de Cort, Ajuntament i ubicant l'Argenteria en un plànol imaginari, en un autèntic diàleg virtual:

-Ah, ah! Sí, sí, ...ja ho veig! Ja ho veig!
-L'hii guardarem, passi quan vulgui...
-Sí, sí... ara vénc!
I penja. El llibreter decanta l'exemplar, tot i que no el posa amb les reserves, car sembla com si la clienta fos molt a prop i també sembla d'aquestes clientes que van escopetejades d'un costat a l'altre.

Mentre a la llibreteria es va animant la cosa i el matí, un parell de clients rebostegen i un altre parell esperen el seu torn, mentre es despatxa a un cinquè client i quan gairebé el botiguer ja no se'n recordava de la conversa ni de la reserva es nota una ombra al carrer i la gent de fora que s'ho mira curiosa, comprovant el descens d'una dona que parla molt fort i ràpid amb el mòbil, i mentre camina es va recollint el que sembla que és un paracaigudes, entra a la botiga mentre es desfà totalment del mateix, apareix amb el casc sota el braç i alenant espès, passa davant tothom i talla tota conversa anterior, entre clients i llibreter:

-Hola, tinc molta pressa, frisso molt. He telefonat, tinc pressa, teniu un llibre que he reservat fa uns minuts, m'heu de dir quin preu té, m'ho posau dins una bossa i em cobrau, ràpid que tinc el marit defora que li posaran una multa, intenta estacionar l'helicòpter, però no hi ha manera, realment això està molt malament, haureu de fer alguna cosa, Ciutat cada dia està pitjor...

Els altres clients es resignen i entrecreuen mirades de complicitat amb el senyor que despatxaven abans, no gosen queixar-se, tot i que la observen amb certa hostilitat, de dalt a baix com si hagués caigut del cel i portés un trajo de paracaigudista.

Mentre li posam el llibre dintre una bossa:
-Mare meva com està la gent -diu- m'he enganxat en un merlet de l'església quan baixava i creureu que en lloc de donar-me una mà, tothom s'ho mirava sense moure un dit, com ha canviat Ciutat! ...fa anys, fa molts anys... això, això no passava..., tenc molta pressa, molta pressa, faci el favor, no em miri amb aquesta cara, vostè és massa jove i no sap de què parlo, faci el favor i em cobri!!

Mentre amb l'altra mà atén una trucada del mòbil que no aturava de vibrar posseït sobre el taulell, la mirada dels altres clients cada cop més hostil; els que rebostejaven ho han deixat de fer definitivament i observen esmaperduts aquesta amazona entrada en anys.

-Sí, vine! Sí? Ja hi ets? Sí, llança-la! Ara vénc, ja estic, sí carinyo, ja vénc, ja ho tenc, ara vaig, sí, sí, sí... ja et sento...

Fora, algú ha despenjat una escala de mà, i em fa agafar-li l'import d'una cartera incorporada en una butxaca -faci el favor, si és tan amable! -mentre a l'exterior la gent es torna a mirar el cel i creix la curiositat, una parella de municipals esperen defora:

-Ho veis! Ja són aquí! Ara ja ens volen posar una multa, ja m'esperen, ho sento no puc quedar més, fris molt -surt fins al portal- es gira en el darrer instant:

-Duc el llibre, eh? Sí, sí el duc! El duc! Haureu de fer alguna cosa, Palma s'ha posat molt malament...

Mentre la nostra protagonista no aturava de parlar no he pogut deixar d'escoltar un tros de conversa entre dos dels estoics clients que esperaven:

-Espero que después de esperar tanto tengan libros de Pío Moa en castellano. Busco una lectura que me distraiga un poco. Últimamente cada vez que escucho Manolo Escobar, me entran ganas de invadir Catalunya. -Sí que tienen... en castellano, del Pío Moa, no sé... pa mi que este chaval és un poco rojeras y algo polaco. De lo otro, no se preocupe usted, a mí me sucedía algo parecido durante un tiempo, pero con el Fary y con Euskadi...

Mentre qui frissava corria cap al carrer, passant per sobre dels altres clients, sortint descarada, sense deixar d'acaparar tot l'oxigen que l'envoltava. Després de l'ascens i les mamballetes, els municipals, finalment, s'han limitat a ajudar-los a maniobrar la sortida, un soroll eixordador i unes veus discutint per un tiquet. Es pensen si baixar a cercar-lo, però finalment se'n van motivats pel públic.

Quan tot ha passat, un dels clients més habituals a la nostra llibreria, ha tingut la curiositat de saber quin títol han vingut a cercar. Per la infinita paciència que han demostrat, el llibreter deixant a un costat la professionalitat, els ha complagut. Amb l'índex i resseguint el títol a la pantalla, ha anat subratllant el que el client curiós ha anat llegint en veu alta per a tots: Cómo vencer el miedo a volar de una vez por todas.

Àlex Volney, escriptor i llibreter