No hi ha instrumental més manipulable que l'estadística. Als números se'ls pot torturar fins que arribin a dir el que volem, sol comentar justament un estadístic amic. Per això, no m'han sobtat gens ni mica alguns titulars de la premsa local i determinades interpretacions sobre la darrera consulta del CIS, en clau de baròmetre autonòmic. Ni m'han sorprès tant quan la informació podia ser més feliç per a l'esquerra -cosa que es va produir en algun mitjà de comunicació-, com quan, pocs dies després, les percepcions eren excessivament optimistes envers el govern de dretes encapçalat per Jaume Matas. Els guarismes, sens dubte, criden exhausts davant tanta extorsió, com diu el meu col·lega. Per la meva banda, particip en aquesta cerimònia amb uns comentaris, de caire més qualitatiu que quantitatiu, que em semblen escaients si atenem certes aportacions, molt crítiques amb les formacions d'esquerres, que s'han formulades arran de la publicació de dita enquesta. En concret, s'ha indicat que l'estratègia de l'esquerra -i, molt especialment, del PSIB- és totalment erràtica, a la vista dels resultats demoscòpics. Hom afirma, en certa mesura, que els socialistes haurien de variar els seus eixos d'actuació, per tal d'estar més en consonància amb el gruix de la població balear que potencialment els pot votar. No pos en qüestionament que, en efecte, el socialisme illenc estigui esbiaixant per complet les seves pràctiques quotidianes, que disloqui, de forma categòrica, les seves línies de praxis política o que estigui instal·lat en la inacció. Vaja: que s'equivoqui de dalt a baix, i que això li passi factura a les urnes. Tot és opinable i respectable, en funció de les dades que s'aporten, sense insultar, això sí, la intel·ligència dels que reben aquestes informacions. Però, en aquest sentit, el que de debò acaba per confirmar o refusar una interpretació sobre previsibles comportaments electorals no és altra cosa que unes eleccions. Aquesta sentència, socorreguda, és l'única que s'ajusta a la veritat. Cal recordar que consultes consemblants es feren entre gener i maig de 2003 -fins i tot amb universos demogràfics molt més extensos que el que ara es comenta-, amb tendències sociològiques i previsions de vots que generaren un seguit d'auguris que, després -el dia dels comicis-, no es compliren en absolut. Així doncs, anem a temes de fons.
El posicionament d'un partit que se situa a l'espectre de l'esquerra o del centre-esquerra -com és el PSIB-, en una comunitat com la balear, s'ha de distanciar necessàriament dels plantejaments desenvolupistes de l'opció nítidament de dretes: per convicció ideològica i pels condicionants del model econòmic que defensa. En aquest respecte, els estudis disponibles que ressalten la importància de preservar l'entorn i els primordials actius ambientals a les Illes -és a dir, salvaguardar el capital natural, essencial en una economia que depèn d'una demanda turística amb cada cop més ofertes-, són el fonament científic que justifica una argumentació política precisa, en el camp de les infraestructures: el refús de les que són molt lessives per aquell capital natural. No conec cap científic social seriós, que militi en l'òrbita del PSIB, del PSM o d'EU, que advoqui per una paràlisi absoluta en la millora de les infraestructures de la nostra comunitat. I això per un motiu cabdal: perquè tots tenen prou clara la mancança històrica de capital públic a Balears, i la relegació inversora que l'administració central -de qualsevol color polític- ha imprimit a unes Illes que, massa sovint, s'han presentat com a possessores d'una riquesa que, no obstant això, urgeix analitzar amb coordenades socioeconòmiques molt més curoses. La matisació, gens trivial, és que hi ha infraestructures diferents en funció del plantejament expansionista o més conservacionista que tenen les formacions polítiques. En aquest respecte, pens -i ho faig amb grans precaucions, perquè tornam estar en el terreny d'allò que és opinable- que és agosarat deduir que la població balear es troba a favor de la política inversora del Govern -tal com s'ha publicat de manera molt categòrica, arran de l'enquesta del CIS- i que, a l'ensems, això es consideri una garrotada per als partits d'esquerres -sobretot per al PSIB- perquè, en síntesi, defensen un punt de partida totalment diferent al resultat emès. Aquella premissa de sortida, en línia amb el que deia més amunt, no és altra que la peremptorietat de fer xarxes viàries que s'acoblin amb major seny amb els límits d'uns territoris insulars fràgils i escassos. Si es demana a la població com es considera la gestió d'un govern que inverteix molt en infraestructures viàries -com és el cas del presidit per Jaume Matas-, pot ser normal -i recalc això: ho pot ser- que la major part assenteixi per una raó clamorosa: les autopistes es troben en palès procés de construcció, es veuen, es toquen i hom albira el seu avanç imparable. Hi ha eficàcia. Però, al seu torn, les mateixes persones també anoten que la gestió d'idèntic govern en temes mediambientals és més aviat mediocre, una dada que, en rigor, no es pot isolar de l'estratègia «constructivista» de l'Executiu. Hi ha eficiència? Perquè la conjunció d'ambdues variables no és pas gratuïta, atenent el perfil d'un model de creixement que rau en bona part en la progressió inequívoca d'un sector, el de la construcció, amb importants externalitats penalitzadores envers l'entorn ambiental. És, aquest, un factor que apareix de manera recurrent en els estudis que tot just apuntava abans, que emfasitzen un element comú, seminal: la competitivitat de la nostra economia turística s'ha de bastir des de la conservació escrupolosa i real del capital natural encara disponible, car és inviable competir per la via dels preus amb destinacions emergents. Renunciar a aquest precepte és, en aquest punt concret, estar en el mateix sac que la dreta. I si la població vol això -més autopistes que carreteres pensades tenint en compte els límits espacials-, he de concloure que l'esquerra -amb el PSIB al capdavant- rellisca en els seus esforços per explicar que és possible créixer d'una altra manera, sense tanta agressió territorial. Però, tot i així, aquesta mateixa esquerra preocupada per l'evolució dels actius ambientals, en una economia que els té com a primordials referents de competitivitat, té molt difícil capgirar un missatge en un altre que no és pas el seu.
La potenciació de la política territorial dels conservadors ha comportat, endemés, sengles conseqüències que no s'han d'oblidar. Per un costat, el divorci entre l'administració autònomica i la central. La primera s'ha llançat en el buit amb febles xarxes financeres, amb concessions que fins i tot resulten més gravoses per les arques de la hisenda regional, sense consensuar projectes que poden ser sufragats perfectament per la segona. La ineficiència és, un cop més, ben rellevant, i infereix que la ciutadania de les nostres Illes ha de fer front a unes infraestructures força més cares. En aquest context, s'han d'entendre sengles propostes recents del PSIB: quant a finançament autonòmic -fent servir els mateixos paràmetres que els catalans- i pel que fa al nou conveni de carreteres on, per cert, també hi figura Eivissa. Però, per una altra banda, i com a colofó del que he dit, aquesta obstinació del PP -fer les obres sense acord- ha agullonat un endeutament públic de Balears que entrebanca notablement projectes futurs, si no es milloren els fluxos de finançament autònomic. El tema esquita, negativament, altres esferes: l'educació, la sanitat i els serveis socials, de manera molt específica, que es veuran -que ja es veuen- amb serioses dificultats pressupostàries per encarar les exigències que, també, reclama la ciutadania, car mentre en termes reals -és a dir, descomptant la inflació- les assignacions han augmentat, i molt, a Obres Públiques, els primers dos pressuposts (2004 i 2005) d'aquest govern no feren més que mantenir algunes importants partides socials -a les àrees de la sanitat i de l'educació públiques- en la seva situació d'origen el 2003. En definitiva, totes aquestes consideracions, que ultrapassen amb escreix una consulta demoscòpica, s'hauríen de tenir ben presents per a entendre per què l'esquerra en el seu conjunt planteja la preservació del territori com un element singular d'actuació política, front al desenvolupisme extrem de la principal opció conservadora.
Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica, UIB
