Morts i rialles

Visquem i coses veurem. Mai no m'hauria imaginat que una manifestació convocada per l'AVT pogués ésser tan hilarant. La de dissabte, a Madrid, ho va ésser. Si més no, n'hi va haver que s'ho passaren d'allò més bé. Per adonar-nos-en, n'hi ha prou d'observar les fotografies publicades a la premsa de l'endemà. El matrimoni Aznar no podia acopar. I Mariano Rajoy dibuixa un somriure de satisfacció, propi de qui és a punt d'entrar a Lhardy i li han dit que soparà de franc. Cal suposar que cap d'ells no volia riure en públic. Però hi rigueren. Realment, de què reien? La manifestació de dol per antonomàsia de la meva generació, va ésser el trasllat de les despulles de José Antonio d'Alacant a Madrid. Record els homes que les custodiaven: aquell seguit de fesomies impenetrables i pàl·lides, esdevenien rèpliques de la pròpia mort. El NO-DO ens va donar enterrament patriòtic per pa i per sal, de manera que els infants tinguérem ocasió d'entendre que la mort, a més a més d'ésser una cosa força seriosa, és abominable. A posta, l'actitud dels conservadors, dissabte passat, em sembla, pel cap baix, xocant. Reien perquè havien aconseguit transformar el dolor dels manifestants en ràbia contra el govern socialista? Mireu, potser l'he encertada. En aquest cas, qui hauria de riure, de satisfacció, seria jo, perquè els fets em demostrarien que no vaig errat quan no em canso d'afirmar que l'ètica, entre una part ben representativa de la dreta, és quelcom tan poc corrent com el sabó fluix a una soll. El dolor mai no fa rialles. No he assistit ni assistiré a cap de les manifestacions de l'AVT, perquè no puc compartir el plantejament ideològic que les sustenta, però el cos jove d'Irene Villa, mutilat, m'arrabassa llàgrimes. Tanmateix, els conservadors que es manifestaren, ja han superat qualsevol accés de sensibilitat. No ploraven, reien amb ganes. Gairebé estic per dir que se'ls veia desbordants de satisfacció. Hem de pensar que celebraven qualque cosa? És evident. Vejam. Potser, aprofitant l'avinentesa, havien recollit, entre els manifestants, infinitat de signatures en contra de l'Estatut de Catalunya i a favor de la unitat d'Espanya. Entre el caramull de dèries que formen el seu corpus ideològic, ara mateix donen prioritat a aquestes dues. Però ja que disposen de les signatures dels incondicionals, potser les aprofitin per a reclamar la devolució de les estàtues eqüestres de Franco al seu pedestal, i per a exigir el compromís de Llongueres a incloure el «Viva España» entre les tendències del pentinat femení de la primavera que ja guaita. Per tot allò que ha quedat recollit a l'anecdotari d'aquests dies en què la dreta ha postulat pels carrers, a bona part dels signants tant els era blanc com negre, sempre que la seva signatura servís per a donar canya a Carod, Maragall i la Moreneta. A la manifestació de dissabte, en recolliren tantes com volgueren, de signatures. Era, per tant, un motiu d'alegria. Malgrat tot, la rialla esclatant dels Aznar em sembla obscena. A un funeral -i la manifestació de l'AVT ho era-, s'han de guardar les formes, malgrat els manifestants escridassin Zapatero perquè, tocant a Euskadi, no volen pau, sinó victòria. I de les víctimes basques, ni parlar-ne. Ho deixaren ben clar. Em faig càrrec que per al matrimoni Aznar, que fa trenta anys s'oposava a la constitució democràtica, el fet que una part de la ciutadania recuperi l'esperit de revenja del trenta-nou, ha de suposar una satisfacció que no és de dir. Però si Ana i José fan un esforç per mirar més enllà de Génova-tretze, comprendran que amb aquests postulats ens aboquen a un precipici. Dissabte, a Madrid, es manifestaren entre mil i dos milions de persones, depèn de qui faci el recompte. I encara que Aznar i senyora se'n creguin guanyadors, tothom va perdre, perquè el missatge que se'n va desprendre, de la manifestació, no té res a veure amb el diàleg i el respecte a les idees. En realitat, l'únic beneficiat va ésser Osborne, que sense pagar una pesseta va aconseguir que infinitat de banderes espanyoles publicitessin el toro, que és el símbol dels seus «finos». Tant d'esforç desplegat i tanta emotivitat reunida, són dignes d'obtenir un balanç més consistent. I no ha estat així. Victòria sobre ETA? Compliment de penes en la seva totalitat...? Uf, i que n'és de lluny, la pau! Per afegitó, el somriure de la cúpula conservadora... Cal considerar-lo un escarni? I tant! No sols per als morts, sinó també per als vius.