Adéu als límits

La rebel·lió a les aules sembla que ja ha transcendit com a tema a explotar per les grans cadenes de ràdio i televisió generalistes. Fins ara el calvari diari que viuen els professors en els centres d'ensenyament era una cosa que es parlava en petit comitè, en els sopars, on qualcú del gremi deixava absolutament astorats la resta narrant les anècdotes demencials de les noves generacions d'adolescents. De fet, al principi, la falta de respecte, els insults, l'enfrontament, la irresponsabilitat, la violència s'associaven als fills de famílies desestructurades -una forma políticament correcta per definir un entorn familiar nefast- però en els darrers anys el caos es dóna també entre els fills de la classe mitja, sí, la que en molts casos s'estima més un col·legi concertat o privat que un públic. I ara que ja no es tracta de falta de doblers, de cultura o de possibilitats hauria de produir-se la sempre inevitable autocrítica per part dels progenitors: en què ens hem equivocat? Formular aquesta pregunta suposaria, en primer lloc, l'acceptació d'un problema i, en segon lloc, assumir la culpa del comportament de l'adolescent. Això que pels pagans en la matèria, ens sembla una cosa d'allò més bàsica, és pels professors el principal problema que tenen: els pares. Els progenitors, els mateixos que per desídia, per falta de temps o per voler fugir d'una educació rebuda estricta i violenta varen anar cedint i cedint fins arribar a perdre el control, no ja del fill, sinó de tota la família. Ara els psicòlegs i pedagogs parlen del síndrome del Tirà i en algunes Comunitats Autònomes com València s'imparteixen classes pels pares maltractats física i psíquicament pels fills. Però per arribar en aquest punt han passat segurament moltes tutories on els professors es queixaven del comportament dels seus fills i sempre les excuses eren les mateixes: és un nin molt sensible; es vostè que no l'ha sabut motivar; li té mania perquè és un nin amb capacitat crítica i vostè no aguanta que ningú li faci la contrària; les feines a casa no els hi fa ningú, és que com està més tranquil li surten millor... Excuses que atempten contra la intel·ligència d'un educador que no sols se sent agredit pels alumnes i els seus pares sinó també per un sistema venut a les estadístiques i al vot. Davant aquest desert el professor té l'únic consol de pensar que això per ell és feina mentre que els pares l'aguanten a casa a jornada completa.