Soc al-Hamidiyeh de Damasc

18/02/06 0:00

S'haurà de tornar a Síria, ara que la primavera està a punt d'arribar. Els dies s'allargaran i la terra i els arbres es desfaran de l'hivern per tal de mostrar l'esplendor oculta durant massa temps. Sense sortir de Damasc sorprenen els colors vegetals perquè, malgrat la pràctica desaparició del riu Barada, sempre hi ha un arbre, una enfiladissa o un roser per donar senyal de vida. O com aquella nit quan Maria del Mar Bonet cantava dins el palau Azem, amb un gessamí que ho perfumava tot. Els atractius de Damasc són nombrosos, i no hi ha dia en què el visitant no es trobi amb alguna sorpresa per guardar dins la memòria. Com les roses damascenes que floreixen dins el jardí que envolta el Museu Arqueològic.

A vegades és la vida ben quotidiana, allò que enamora. Només plantar-se davant l'entrada principal del soc al-Hamidiyeh -allà, a la vora de la Ciutadella que no acaben d'obrir-, ja és una promesa de mil descobriments. Començant per on hi havia la porta al-Nasr, i fins la mesquita dels Omeies, tota aquesta llarga i recta via de comerç està coberta per una volta metàl·lica que protegeix de les inclemències del temps. Sembla que data de l'any 1863 quan, en temps del soldà otomà Abdul-Hanmid, hi hagué un gran incendi. Actualment el sol hi entra per forats i retxilleres que fan clapes de claror sobre els vianants que hi passen embadalits, admirant tota l'oferta que sempre està a tocar de mà.

Hi ha qui s'atura per veure de prop el falcó embalsamat que un home ofereix als vianants, més endavant hi ha tot un seguit de botigues que mostren tant coses d'allò més corrent com d'altres de luxoses i cares. Sovint també apareix la temptació d'aturar-se a comprar un bon suc de fruita, un gelat o un pastís. Hi ha de tot. També catifes precioses, sedes brillants i joies d'or. Per omplir un tren. Llavors, quan la riada humana arriba a la mesquita, amb les pedres que encara resten del temple de Júpiter, hi ha qui se'n va a resar, a passar una hora al hammam, a fumar una pipa d'aigua... I sempre, sempre, sense cap casta de mania, Damasc, i tot Síria, dins el cor.