cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

Un passat per investigar

Pere Fullana, amb motiu de la publicació de la biografia del meu pare de la qual és autor, em comentava els buits de coneixement que tenim de l'època republicana. Amb la quantitat de material que s'ha escrit sobre el tema, les seves paraules semblen una exageració, però no ho són. Els guanyadors de la guerra renunciaren a escriure la història per motius ben diversos. Entre d'altres, perquè eren conscients que qualsevol reflexió entorn de la realitat perjudicaria la seva imatge. D'altra banda, aquesta gent, els guanyadors, contaminaven ideològicament tot allò que tocaven. Vull dir que la interpretació que podien fer-ne, del que havia passat, tenia el sostre de credibilitat en De la Cierva. És a dir, més baix que el forat del moix. En conseqüència, ens hem aproximat al coneixement del període 1920-1950 des de l'òptica conservadora del regionalisme cultural que, tot sigui dit, ens dóna una visió honesta, però incompleta. Ens han quedat molts d'espais a les fosques. Aquests dies he llegit la biografia de la pedagoga Rosa Roig, escrita per les també pedagogues Francesca Comas i Maria Isabel Miró. Diguem-ho per endavant: el llibre projecta un raig de llum sobre un dels noms més emblemàtics de l'Escola Normal de la República. L'inici de la llegenda que ocupa la contraportada m'ha colpit. Diu, en referència a la biografiada, que el seu nom «es va oblidant a mesura que desapareixen les persones que la conegueren». I és cert. Tanmateix, com pot desaparèixer tanta feina, tanta il·lusió, tanta bellesa creativa? Comas i Miró encara tingueren la fortuna de parlar amb dues persones que l'havien tingut de professora. Una d'elles, Maria Morro, va morir abans de publicar-se el llibre. L'altra, Melcion Rosselló, viu i que sigui per molts d'anys. Però el comentari de Fullana sobre el desconeixement de l'època no és atribuïble a una percepció individual. Comas i Miró el comparteixen. Ens falten treballs d'investigació que ens aproximin a personatges, institucions i fets puntuals. És possible que la societat d'aleshores es mogués en la direcció que se'ns ha dit, però fa la impressió que la cosa era molt més complexa i que Mallorca, entre el marquès de Zayas i Miquel Ferrà, admetia infinitat de matisos, d'acord amb les peces que no sabem encabir en el trencaclosques de la història. L'Escola Normal femenina -unificada amb la masculina a partir de 1931- va aportar modernitat i aires d'obertura mental a Mallorca. Va començar a funcionar l'any 1913 i, naturalment, va haver de contractar professorat procedent de fora. Rosa Roig (Marçà, 1890-Barcelona, 1969), va incorporar-s'hi amb vint-i-quatre anys. Les altres -Carmen Cascante, Catalina Vives, Marina Fernández, Mercedes Usúa-, si fa no fa eren de la mateixa promoció o de l'anterior. S'havien format a l'escola d'Estudis Superiors de Magisteri de Madrid i quasi totes ampliaren els seus coneixements pedagògics a l'estranger, de manera que s'havien desprès de bona part dels tabús que condicionaven la ciutadania. Atenent-nos únicament a aquest perfil -joves, cultes, coneixedores del món i amb una idea optimista d'Espanya-, ja podem aventurar que el seu aterratge a Mallorca va obrir moltes finestres. Però és que la majoria d'elles es jubilaren en el càrrec, després de quaranta anys de servei. La seva influència, per tant, sobre diverses generacions de mestres de l'illa, és cabdal. Tanmateix, les amenaça l'oblit. Rosa Roig, en concret, va escandalitzar la dreta, va polemitzar amb l'Església. Les unes més que les altres, aquestes pedagogues exerciren una influència transformadora en el camp dels costums i de la cultura. Marina Fernández va casar-se amb l'oftalmòleg Jaume Comas, ara mateix un desconegut tot i el seu paper determinant en el republicanisme després del 14 d'abril de 1931. Comas va ésser el cap del Partit Republicà Radical-Socialista Independent (PRRSI) que l'any trenta-quatre va fusionar-se amb Unió Republicana per a fundar Esquerra Republicana Balear (ERB). Sens dubte, una aproximació a la seva biografia ens permetria conèixer una mica millor com s'articularen els moviments regionalistes o de sensibilitat envers el país i la cultura a partir de l'esquerra. I certament en sabem poc, molt poc. En fi...! Un personatge fascinant, pròxim a Rosa Roig, és Carmen Cascante. Francesca Comas i Maria Isabel Miró ens en fan cinc cèntims de la seva forma d'ésser. Cascante era navarresa i va casar-se amb un empresari mallorquí, magatzemista a l'engròs de gra i palla, ben considerat en els ambients conservadors. El trenta-sis, Cascante va emprar la influència del seu marit per a intercedir en favor dels republicans, amics seus o coneguts, que eren a la presó o corrien perill de mort. Sembla que va agenollar-se als peus del Comte Rossi perquè salvés la vida del seu company de claustre, José María Olmos. Rossi era un miserable, ja ho sabem, i no la va escoltar. I Olmos va ésser assassinat en el cementiri de Palma, el tres de novembre del trenta-sis, després d'una paròdia de consell de guerra. Es tractava d'un intel·lectual de vàlua. Era maçó, com també ho era el doctor Comas. Un dels dos, o ambdós possiblement, feren gestions perquè Rosa Roig fes una conferència a la lògia Pitàgores, motiu pel qual -diguem-ho de passada- seria processada pel Tribunal de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme. Per què record totes aquestes històries? Per allò que apuntava al començament de l'article. Ens falten punts de vista més plurals per a disposar dels elements de judici que ens permetin comprendre, en tota la seva magnitud, el període més engrescador del segle XX. Hi ha una esquerra que els anys de la República derivarà cap a una consciència de país, però que no conflueix amb l'humanisme resistent dels anys cinquanta i seixanta, a partir dels quals s'articula l'actual nacionalisme. Diguem-ho clar: la història contemporània de Mallorca és un arbre frondós. I a voltes fa la impressió que en fem una interpretació massa elemental. Cal que en vegem totes les branques.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.